dijous, 23 d’agost de 2012

Un illot temptador

Hi ha peces literàries que caben en una piulada de Twitter i molta remor de Twitter a qui li sobra llibre. A la solapa de L’enunciat (Labreu Edicions), el darrer llibre de Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946), el crític Manuel Costa defineix aquest escriptor heterogeni com «un illot solitari dins la poètica catalana, allunyat de tots els istmes». La imatge de l’illot la trobo temptadora per enfocar la seva amplitud poètica, de registres i tons, estesa també a L’enunciat. «El personal d’aquest poema us convida a fer volar coloms.» El volum té 666 enunciats, ara juganers o irònics, ara reflexius, ara contundents o despullaimpostures, ara un vendaval líric, però que sempre insinuen alguna cosa més. «Aquell poema l’han maquillat amb productes de la prestigiosa marca T.S. Elliot.» Ben al contrari d’una realitat gallinàcia, deixa camp obert per córrer: suggereix just el que no veiem, inicialment, d’aquell illot. «La poesia és un desert on desapareixen, sota un sol de justícia, multitud d’aprenents de poeta.» La literatura breu –aforismes, sentències, reflexions poètiques, proses breus...– sovint té el perill de caure en el buit. L’excés o la mancança extrems poden fer quedar més fàcilment en evidència. No és el cas: «En general, el poema és un llebrer que escodrinya els cataus del silenci.» Una invitació a escodrinyar els contorns poètics i, al capdavall, els propis.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 4 al 10 de maig del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada