Gebre i sol

L'estiu és temps en què els extrems es posen a assolellar. Les temperatures ultraelevades d’uns quants dies després queden esbandides per uns ruixats i vents sobtats, que cada any apareixen amb la virtut singular de sorprendre’ns. L’altre dia a la masia de can Draper de l’Ametlla del Vallès hi va actuar la virtuosa orquestra de cambra I Musici di Vivaldi. Sense falsa modèstia, admeto que fins llavors no coneixia de res les peces de Vivaldi, més enllà de la cantarella arquetípica. Em va cridar l’atenció que a l’estació de l’estiu hi barregessin la calma caldosa amb el remolí ventós; una estampa musical d’extrems posats a tocar. 

Aquests dies llegeixo Gebre i sol (Quaderns Crema), una antologia de poemes del nord-americà Robert Frost. «Uns diuen que aquest món finirà amb foc, / d’altres amb gel». El crític Sam Abrams explica en el pròleg el contrast entre la percepció inicial de la poesia de Frost –bonhomiosa– i la posterior, més tumultuosa. Un altre joc d’oposats. «Però si hagués de morir dues vegades, / crec que conec prou l’odi per dir / que, per destruir / el gel també / seria esplèndid / i ho faria bé», conclou Frost. Ara habitem una època que sembla especialment donada als extrems. Però, relatives i desenfocades com són les coses, potser tothom ha viscut algun moment a la seva època veient extrems pertot arreu i palpant-los no tant lluny els uns dels altres.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 24 al 30 d'agost del 2012)