"Iaia presidenta!"

Una de les coses més increïbles després de la manifestació històrica d'aquesta Diada és la capacitat de qui no hi està d'acord –que deu ser legítim– de tractar d'idiotes el milió i mig de persones que van sortir al carrer –que no ho és tant–. D'idiotes aliens a la crisi, les retallades, l'atur, els clatellots que vénen per tots costats, als veritables problemes que, segons ara diu el govern espanyol, l'importen. A la majoria que hi érem no és tant sols que ens importin sinó que ens afecten tant si ho volem com si no. Si precisament de tot això parlem, també.

Aquests dies he volgut emmarcar les imatges que més em van impressionar. Cadascú té les seves. No les desvirtuaran ni les anàlisis més recargolades. Quan al cap de tres hores d'estar a passeig de Gràcia (des de les cinc de la tarda) circulàvem per la Gran Via, unes àvies, des d'uns balcons, animaven la gentada airejant la senyera i l'estelada. Una d'elles va posar l'estelada del dret i aquell tram de manifestants va començar a cridar: “Iaia presidenta!” Aquesta companyonia, la il·lusió, el públic familiar i de tota mena i tall social (a jutjar per l'estètica, des de pijos fins a quillos), un crit unànime de mirar al futur (pocs d'al·lusió a la contra), les botzinades animoses quan baixàvem per la C-17... Tot plegat feia que estiguéssim mastegant història. Quan ja havíem deixat el recorregut de la manifestació, vam passar pel costat del monument a Rafael Casanova. Deu ser l'Onze de Setembre que el conseller en cap ha rebut un públic més popular i divers. En apropar-nos-hi, clissem una manifestant que parla per telèfon: “Un moment, que m'acosto a un lloc que hi ha flors i no sé què hi fa tanta gent.” Doncs, què voleu que us digui, jo trobo que aquesta és la gràcia de la manifestació: que s'hi va afegir gent de tots cantons, de tots els possibles, fins i tot dels que no els acaba de sonar un monument tan simbòlic. Cap problema. Fa quatre dies tot això era inimaginable.

(Publicat el divendres 14 de setembre del 2012 a El Punt Avui)