dilluns, 10 de setembre de 2012

Quan tens pressa


Vam començar a deambular pel cementiri de Prada de Conflent, a la Catalunya del Nord que ja és el sud de França, buscant la tomba de Pompeu Fabra. Hi va morir l'any 1948, suposo que desfet de tristesa. No hi havia cap indicador d'on estava situada. Un tros del cementiri era remogut, com per canviar l'estructura clàssica per nínxols i guanyar espai. El pentinàvem mirant d'ensopegar la tomba. Per autèntic atzar –i quan ja començàvem a buscar per internet alguna pista– la vam trobar. Austera. Sense res més que el marbre que a les sis de la tarda rep una ullada de sol que s'esquitlla pel Canigó. “Aquí reposa el seny ordenador de la llengua catalana”. Hi ha un medalló amb el rostre de Fabra i colpeja un any, el 1948, en què van morir ell i la seva filla.
A la nit vam ser a un bar al costat de la mairie de Prades, aficionat als Dragons Catalans de rugbi. Un cambrer clavat al meteoròleg Alfred Rodríguez Picó que xampurreja el català ens serveix una copa de muscat. Tot plegat ens dóna esperances, fins que comencem a escoltar un grup geriàtric que canta les versions més rònegues, amb un seguici de gent gran, instal·lada al poble a la recerca d'un plàcid retir, que balla i es belluga d'aquella manera. De cop ve el xàfec, la por: ara que a la catalana terra tenim pressa, i que els trens segueixen aturant-se més del compte, sense xocar però sense deixar-te'n baixar (l'R3 que pateixo a diari és terrible), acabarem els nostres dies ballant sincopadament unes versions xarones de qualsevol cosa que no té ja res a veure amb nosaltres? El grup de versions canta Que viva España en francès. A Prada. Al peu del Canigó. En un tres i no res serem xarucs?
Abans de marxar de Prada vam passar per una floristeria: vam comprar tres roses, que ens va servir una senyora gallega que conservava l'accent. Vam deixar-les a la tomba de Pompeu. Li vam dir que faríem el que podríem.

(Publicat el divendres 7 de setembre del 2012 a El Punt Avui)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada