dijous, 18 d’octubre de 2012

Avui


Avui passaria abans per casa. En obrir, em rebria en Brutus lladrant com un boig, com de costum. Faria un “hola” sonor perquè sabessis que sóc jo i tu comminaries el gos a callar. “Està grillat aquest gos”. Descarregaria i m’asseuria al teu costat, enretirant una mica el teu bastó. De seguida, abans que jo t’ho digués, et fixaries en el cistell: “caram, quin cistell, és com els d’abans, d’anar a mercat”. I t’explicaria d’on l’he tret, que ens l’han deixat de la masia més antiga de la Garriga, can Pi, i algunes facècies més. L’observaries i el tocaries encuriosida, amb aquells ullets vius, meravellats a pesar del tou dels anys. Com que ja comença a fer fred, t’agafaria les mans perquè me les escalfessis. “Ui, sí que les tens fredes”. Com les trobaré a faltar, aquest hivern. Et preguntaria “i què, com anem?”, i diries, potser, “anar fent, com en Met de Ribes, què vols, si ja me’n vaig a X anys”. Tornaríem a renyar en Brutus, que ens interromp. “I dormiu bé a la nit?”. “Oh! Ja ho sé que ara a les nits...rara és la nit que dormo”.
T’explicaria el que farem aquesta tarda, a la biblioteca, la brusa que he pensat de posar-me per avui i si vaig bé amb aquestes bótes. “Sí que estàs bé”, diries, amb aquell punt de contundència fina que em donava seguretat. Et confessaria que estic una mica nerviosa, a veure com va, esperant que em tornessis a transmetre la teva serenitat pausada. Que ho faries. I diries “que n’estaria de content l’avi Pere de veure aquest altre llibre”. Ell havia construït gàbies de conills manuals, m’havies explicat més d’una vegada. “I que et veiés fent recitals, ell que no va poder estudiar, que li agradava tant el teatre. I cantar. Tu saps els farts que es feia de cantar aquell home quan anava al camp? Com refilava. Es comprava cancioneros”. “Sí, estaria content de veure una néta que és periodista i un nét que és arquitecte, a la Sagrada Família”, resoldries, amb una paraula agradosa també per l’altre nét.
T’explicaria la gràcia que fa el cistell allà on va, que al metro de Barcelona la gent se’m quedava mirant. “Ja ho crec, si molts no en deuen haver vist mai cap”. I després potser exclamaries: “Ui, a Barcelona, els anys que fa que no hi he anat; fos ara, m’hi perdria, sort que vosaltres ja hi esteu fets”. Afegiries, encara, una altra frase molt teva: “vosaltres ja no en teniu per res”.
Et diria si vas veure al diari la notícia del llibre. “Sí, la teva mare m’ho va ensenyar, home, jo comprenc que fa il·lusió, no, que agrada, doncs”, precisaries, obrint una mica les mans (aquelles mans solcades per la feina al camp), com marcant claredat, i fent una ganyota complaent. I potser recordaries que a Òrrius encara deus tenir guardat algun verset d’aquells que feia de petita. “Oh, eres petitota eh”. “El meu gosset està tan sol com un mussol, em sembla que deies o què sé jo, encara deuen córrer per Òrrius”. Jo tampoc els recordo.
Comentaríem les dedicatòries del llibre. “Home, i tant que fa gràcia”. Et diria si vols suc. “No, ja n’he begut, ho diuen que la gent gran hem de beure força”. I et diria que la màquina d’escriure que em vas regalar, amb l’avi, fa patxoca, posada sobre una calaixera, amb un d’aquells “tapetes” que ha fet la mare. Potser posaríem cullerada sobre alguna cosa de l’actualitat. “...I aquest en Rajoy, que té una boca que sembla el cul d’una mona...”. I riuries, amb aquell riure tant teu, un punt agut que s’escapava alegrement, sorneguera i fins i tot un xic entremaliada. I riuríem. Tot això faria abans de baixar al poble –“vaig tirant, que si no se’m farà tard”–, abans d’anar al recital, que t’agradaria, com a l’avi Pere. Que us agradarà,

Anna

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada