El poeta barceloní José María Fonollosa té un llibre que es diu Ciudad del hombre: Barcelona. També en té un altre, Ciudad del hombre: New York. En els dos, aquest «poeta secret» –com l’anomena el prologuista del recull barceloní, José Ángel Cilleruelo– els títols dels poemes agafen aleatòriament els noms dels carrers d’aquestes dues ciutats. Fonollosa (1922–1991) va passar l’adolescència al barri del Poble Sec de Barcelona. També va viure 10 anys a Cuba. Perifèric, transgressor, tantsemenfotista, marginal, diria que no ha abandonat del tot la condició «secreta». És curiós que un home d’aquests trets esculli la trama de la ciutat d’itinerari –arbitrari– del seu mapa poètic. En llegir Ciudad del hombre: Barcelona, és inevitable pensar si t’uneix alguna cosa als carrers dels títols. Un, el carrer de Vila i Vilà, no l’havia sentit mai fins que l’altre dia vaig anar a un concert a l’Apolo. Uns versos d’aquest poema fan: «la tierra es un bostezo de sí misma / deambulando por su solar sistema». Vaig preguntar a twitter a qui li sonava el carrer Vila i Vilà: algú hi situava un bar de cerveses a un euro, una altra una arrosseria, un institut proper o senzillament que és darrere el Molino. Com si gravitessin al voltant mateix d’aquests versos, les respostes revelaven que cadascú, com el Fonollosa adolescent, hi devia haver trepitjat vida, que es ben bé algun mínim pretext per allunyar-se del «badall».
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 19 al 25 d'octubre del 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada