divendres, 26 d’octubre de 2012

A destemps


El setembre té alguna cosa de fascinant pel temps de deslloc, de sortida i d'entrada que en certa manera és. I aquesta resistència a dir adéu, i més concretament, a acomiadar l'estiu, l'encarnen millor que res les festes majors d'aquest mes. Estan tenyides d'una nostàlgia i d'un petard final, de la llum darrera d'estiu que cau a les set del vespre, esllanguida, com havent perdut aquell vigor de sol a sol. Pels nostres verals aquests dies tenim Lliçà d'Amunt, Llerona, la Roca, Montornès del Vallès...i després el colofó de Caldes de Montbui, quan ja fa més que fresca, per als màxims resistents.
La perifèria de la seva situació temporal d'una manera o altra les deu fer diferents. A Lliçà, entre les colles autèntiques que tenen una és la dels Concos. I hi ha un vespre de festa major en ple setembre en què desfilen com disfressats. A Montornès, amb colles de més recent creació, tenen Pereantons i Bartomeus, pels seus dos gegants mascles, del més atractius que he vist. A la Roca hi solen fer uns concerts de grups amb noms descabellats, llargs, ben llargs, que sols amb el nom ja fan venir ganes d'anar-hi. La perifèria és una idea que sempre m'ha intrigat. Al setembre molts dels qui treballen ja han tornat a la feina, els nens a l'escola i el tràfec del matí als carrers. I la gent es pregunta i diu religiosament la redacció de què ha fet durant l'estiu.
El contrast és inevitable i sembla un moment ideal perquè algun físic expliqui amb més precisió: una cosa així com que dos cossos es troben a velocitats diferents i el fregament provoca, com a mínim, alguna mena de ganyota, alguna reacció de “va, acabem l'estiu per la porta gran” o bé d'intent monàstic d'encarar la tardor. Les tries són variables, és clar. Quan a Granollers encara dura el tip de tants dies de festa espectacular i ja gairebé es fa estrany que aquells dies haguessin existit, a d'altres punts, en d'altres cossos hi ha una resistència infantil a que s'escoli com si res un altre estiu.
És aquest un mes de frontissa, de mirar enrere i de mirar endavant: sols una estona quasi inèdita de llindar per decidir -o tenir la sensació de fer-ho- cap a on encaminar les passes. També de premsar sensacions fugisseres i anar esfilagarsant, enrere, enrere, empremtes d'estiu. I potser per tot això, un cop passat aquest cap de setmana festiu a Lliçà, i un cop arribats a l'endemà del dimarts que ve, les sensacions ja seran ben bé unes altres.

(Publicat a EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 7 de setembre del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada