El setembre
té alguna cosa de fascinant pel temps de deslloc, de sortida i
d'entrada que en certa manera és. I aquesta resistència a dir adéu,
i més concretament, a acomiadar l'estiu, l'encarnen millor que res
les festes majors d'aquest mes. Estan tenyides d'una nostàlgia i
d'un petard final, de la llum darrera d'estiu que cau a les set del
vespre, esllanguida, com havent perdut aquell vigor de sol a sol.
Pels nostres verals aquests dies tenim Lliçà d'Amunt, Llerona, la
Roca, Montornès del Vallès...i després el colofó de Caldes de
Montbui, quan ja fa més que fresca, per als màxims resistents.
La perifèria
de la seva situació temporal d'una manera o altra les deu fer
diferents. A Lliçà, entre les colles autèntiques que tenen una és
la dels Concos. I hi ha un vespre de festa major en ple setembre en
què desfilen com disfressats. A Montornès, amb colles de més
recent creació, tenen Pereantons i Bartomeus, pels seus dos gegants
mascles, del més atractius que he vist. A la Roca hi solen fer uns
concerts de grups amb noms descabellats, llargs, ben llargs, que sols
amb el nom ja fan venir ganes d'anar-hi. La perifèria és una idea
que sempre m'ha intrigat. Al setembre molts dels qui treballen ja han
tornat a la feina, els nens a l'escola i el tràfec del matí als
carrers. I la gent es pregunta i diu religiosament la redacció de
què ha fet durant l'estiu.
El contrast
és inevitable i sembla un moment ideal perquè algun físic expliqui
amb més precisió: una cosa així com que dos cossos es troben a
velocitats diferents i el fregament provoca, com a mínim, alguna
mena de ganyota, alguna reacció de “va, acabem l'estiu per la
porta gran” o bé d'intent monàstic d'encarar la tardor. Les tries
són variables, és clar. Quan a Granollers encara dura el tip de
tants dies de festa espectacular i ja gairebé es fa estrany que
aquells dies haguessin existit, a d'altres punts, en d'altres cossos
hi ha una resistència infantil a que s'escoli com si res un altre
estiu.
És aquest
un mes de frontissa, de mirar enrere i de mirar endavant: sols una
estona quasi inèdita de llindar per decidir -o tenir la sensació de
fer-ho- cap a on encaminar les passes. També de premsar sensacions
fugisseres i anar esfilagarsant, enrere, enrere, empremtes d'estiu. I
potser per tot això, un cop passat aquest cap de setmana festiu a
Lliçà, i un cop arribats a l'endemà del dimarts que ve, les
sensacions ja seran ben bé unes altres.
(Publicat a EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 7 de setembre del 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada