dimarts, 30 d’octubre del 2012

L'hora

Havia vist l'Homenatge a la bandera que fan a la Garriga altres anys. L'organitza Òmnium Cultural dins el multitudinari Aplec que fa l'Agrupació Sardanista de la Garriga. Un gruix important d'entitats -també partits- fa una ofrena floral a la senyera, en la mitjanit que dóna entrada a l'Onze de Setembre. Però aquest any va ser diferent, i no només per les torxes de l'Assemblea NacionalCatalana. Quan la Viviana, una italiana que ara viu a la Garriga, va llegir el manifest reivindicatiu d'Òmnium es va produir alguna cosa especial. A diferència d'altres anys, el silenci va ser absolut. D'aquells que es masteguen. I em va semblar el millor senyal que aquesta Diada seria diferent. Que la gent n'era conscient, que la gent escoltava amb atenció, mastegant, també, de ple el sentit de les paraules i afanys. Adonant-se del que estem desitjant, del que estem afirmant, de les il·lusions latents a pesar del fons negre. Que no eren buides, que no eren en va aquestes paraules. Fins i tot hi va haver un instant que la Viviana va semblar corprendre's davant d'aquella atenció fixa i perseverant que espera que passi alguna cosa de bo, per bé, que tots plegats ens en sortim millor. Que, malgrat empentes i rodolons i dificultats i desencisos diaris de retallades i clatellots a dreta i esquerra, trobem la sortida. Enduta per l'impacte, em vaig afegir a l'última sardana de la nit. Una immensa rotllana. A estones perdia el pas, però vaig entendre que era l'hora de deixar-se d'hòsties.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 14 de setembre de 2012) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada