Havia
vist l'Homenatge a la bandera que fan a la Garriga altres anys.
L'organitza Òmnium Cultural dins el multitudinari Aplec que fa
l'Agrupació Sardanista de la Garriga. Un gruix important d'entitats
-també partits- fa una ofrena floral a la senyera, en la mitjanit
que dóna entrada a l'Onze de Setembre. Però aquest any va ser
diferent, i no només per les torxes de l'Assemblea NacionalCatalana. Quan la Viviana, una italiana que ara viu a la Garriga, va
llegir el manifest reivindicatiu d'Òmnium es va produir alguna cosa
especial. A diferència d'altres anys, el silenci va ser absolut.
D'aquells que es masteguen. I em va semblar el millor senyal que
aquesta Diada seria diferent. Que la gent n'era conscient, que la
gent escoltava amb atenció, mastegant, també, de ple el sentit de
les paraules i afanys. Adonant-se del que estem desitjant, del que
estem afirmant, de les il·lusions latents a pesar del fons negre.
Que no eren buides, que no eren en va aquestes paraules. Fins i tot
hi va haver un instant que la Viviana va semblar corprendre's davant
d'aquella atenció fixa i perseverant que espera que passi alguna
cosa de bo, per bé, que tots plegats ens en sortim millor. Que,
malgrat empentes i rodolons i dificultats i desencisos diaris de
retallades i clatellots a dreta i esquerra, trobem la sortida. Enduta
per l'impacte, em vaig afegir a l'última sardana de la nit. Una
immensa rotllana. A estones perdia el pas, però vaig entendre que
era l'hora de deixar-se d'hòsties.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada