Paral·lels

És d'aquells dies que puges al tren, et pregunten una informació de servei i no saps per què comença una conversa de tot i de res. A l'estació de les Franqueses - Granollers Nord (la moda dels noms estantissos) puja un xicot senegalès que pregunta com anar a Sabadell. Hi va a fer papers perquè se'n va a treballar a Lió, m'explica un cop donades les coordenades bàsiques de l'intercanvi embrollat que haurà de fer a Montcada.

Ha treballat aquí un grapat d'anys, en el metall. I ara està a l'atur. Té un posat seriós, en alguns moments no sé si desconfiat, com si la conversa l'importunés. Però alhora la va allargant. L'edat, indefinida. I virem cap a les llengües: parla anglès, francès, castellà, portuguès... i mandinga, que es parla a més de la meitat del país. Incideixo en la qüestió del mandinga, per sorpresa seva: veig que no acaba d'entendre que algú s'interessi i l'insisteixi per la seva llengua. Diu que el mandinga no l'ensenyen a l'escola. Ho diu com entenent-ho, perquè ja aprenen totes les altres llengües per anar a fora a guanyar-se la vida. M'ensenya el seu carnet de residència aquí –sembla gran– i parlant dels contactes que té a Lió, on té una feina emparaulada.

Quan s'aixeca per baixar a Montcada, riu exageradament, com agraït per una conversa particular. Encaixem les mans amb força –ell més que jo, mai he tingut força als braços– com “nigges” de tota la vida. Com compatriotes que se saben paral·lels. Baixa del tren i em fa adéu ensenyant unes dents blanquíssimes, en contrast amb el negre profund de la pell. Jo continuo cap a Barcelona constatant que no som gaire diferents. Que és una de les barreres que la crisi ha dinamitat en mil bocins. Ni que sigui perquè el camí que emprèn aquest xicot senegalès l'emprenen molts amics que es busquen la vida. Han estat uns minuts d'entranyable solidaritat. Ben mirat, en comú tenim totes les coses que ens sobrevolen impunement, sense gaire a pelar-hi, ni ell ni jo.

(Publicat el divendres 28 de setembre del 2012 a El Punt Avui)