És una
cançó de l'enfadosa tan llarga que potser al final quedarem
afònics. Mentrestant, els qui encara agafem el tren de la línia del
Nord, en patim el mal funcionament rutinari i mirem de prendre-ho amb
humor, alguna estona relatem desgràcies i retards a través de les
xarxes socials. De vegades em sembla que el caràcter pedestre
d'aquesta infraestructura, els trens que passen quan els pica, la
barreja d'àrea metropolitana i perifèria crua amb pobles de terra
endins i amunt i perifèria amable condiciona una certa atmosfera
pròpia, diferent a l'altra línia que travessa la comarca. Però és
clar, l'humor, que és una forma d'allargar o d'enganyar la
paciència, també té les seves limitacions. Quan, un cop més, els
pressupostos de l'Estat espanyol bandegen el desdoblament de la línia
del Nord, que fins el més tòtil de la colla dels tòtils de
campionat veu que és imprescindible i urgent per millorar el servei
paupèrrim, aleshores ve l'esgotament. Cansa molt tot això i mirar
de treure alguna cosa de bo d'una paret sorda que no serveix ni per
tornar bé la pilota. La demanda és tan eterna que va camí de
momificar-se i esdevenir relíquia: com les vies, que cada cop
grinyolen més, com gestors i govern espanyol, que per inanició de
gestos també grinyolen, i quasi com els viatgers, que un dia
trobaran clavats als seients. Tant parlar del xoc de trens entre
Catalunya i Espanya per constatar que un rodalies de la línia de
Nord hi arribaria tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada