dimarts, 6 de novembre de 2012

De nou


És una cançó de l'enfadosa tan llarga que potser al final quedarem afònics. Mentrestant, els qui encara agafem el tren de la línia del Nord, en patim el mal funcionament rutinari i mirem de prendre-ho amb humor, alguna estona relatem desgràcies i retards a través de les xarxes socials. De vegades em sembla que el caràcter pedestre d'aquesta infraestructura, els trens que passen quan els pica, la barreja d'àrea metropolitana i perifèria crua amb pobles de terra endins i amunt i perifèria amable condiciona una certa atmosfera pròpia, diferent a l'altra línia que travessa la comarca. Però és clar, l'humor, que és una forma d'allargar o d'enganyar la paciència, també té les seves limitacions. Quan, un cop més, els pressupostos de l'Estat espanyol bandegen el desdoblament de la línia del Nord, que fins el més tòtil de la colla dels tòtils de campionat veu que és imprescindible i urgent per millorar el servei paupèrrim, aleshores ve l'esgotament. Cansa molt tot això i mirar de treure alguna cosa de bo d'una paret sorda que no serveix ni per tornar bé la pilota. La demanda és tan eterna que va camí de momificar-se i esdevenir relíquia: com les vies, que cada cop grinyolen més, com gestors i govern espanyol, que per inanició de gestos també grinyolen, i quasi com els viatgers, que un dia trobaran clavats als seients. Tant parlar del xoc de trens entre Catalunya i Espanya per constatar que un rodalies de la línia de Nord hi arribaria tard.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el dijous 11 d'octubre de 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada