Els immoralistes

Fa anys vaig llegir L’immoraliste d’André Gide. Fos perquè el meu francès atrotinat caminava a cegues, fos perquè la seva trama em va agafar desprevinguda, o fos perquè havia de ser, l’obra em va impactar. Després he sabut, però, que l’impacte va durar sols uns moments. El títol m’ha vingut al cap molts cops per aplicar-lo a multitud d’escenes que la crisi ha fet quotidianes: totes les històries de desnonats després d’una vida sencera o de mitja, tant és, pagant una hipoteca perquè, al final, el banc salvat els deixi sense ni un ral ni un sostre; les històries de famílies que sobreviuen com poden sols gràcies a la pensió de l’avi, o ni això, perquè tots han quedat a l’atur i sense prestacions; les històries d’usurers medievals a qui la crisi amb prou feines afecta o només esquitxa per rebaixar-los un xic els seus guanys. Tots aquests relats que s’obren pas dramàticament i per als quals els discursos i les respostes com a societat resulten antigalles ortopèdiques em vénen al cap en pronunciar l’immoraliste. He recuperat la trama de la novel·la de Gide i m’he adonat que queda en calderilla al costat de la colla d’immoralistes i d’immoralitats que avui li declaren competència deslleial. Segur que Gide, ideador de tantes coses surrealistes i sorprenents, no haguera pensat mai que apareixerien exemples a manta que el superarien i li farien llengots d’aquesta manera tan descarnada.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 16 al 22 de novembre del 2012)