Fulles

Suposo que una escena com aquesta vol dir que t'has fet una mica gran. Una mica. La cosa va anar així: quan vaig sortir a córrer, al matí, un treballador escombrava i retirava pacientment les fulles que cobrien el Passeig de la Garriga. En tornar, al cap de mitja hora, havia pogut avançar uns 10 metres. La feina em va semblar abnegada, de formigueta. L'escombriaire aconseguia deixar el Passeig com una patena. Més tard, sortia una munió d'alumnes -edat d'institut- del teatre del Patronat. Un parell van començar a clavar puntades a les bosses d'escombraries lligades amb el fullam recollit. Els vaig dir que no calien les coces (només en tiren els burros, de coces, haguera hagut de recordar). Aquest parell semblaven dos adolescents granítics semi nens i s'acusaven mútuament de la malifeta. Per com avança el relat, no pensin que entonaré cap cantarella de “com pugen aquests nanos”. Ni m'he fet tan gran ni els comportaments dels grups socials (joves, pares, polítics, periodistes, paletes, esportistes...) són una cosa aïllada que aparegui com un bolet. Després un altre, de més granat, em va argumentar: “així els donem feina”. “Que t'agradaria que t'ho fessin a tu si estaves escombrant?”. “Jo no treballaré d'això”. “El problema és que potser no treballaràs”. “M'és igual, m'estaré en un banc fumant porros”. “Doncs no sé com te'ls pagaràs”. Admeto que el vaig deixar amb la paraula a la boca per anar a buscar el tren. Però no calia patir. Aquell dia anava 25 minuts tard.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 23 de novembre del 2012) 

* Fotografia del Passeig, extreta de la pàgina web de l'Ajuntament de la Garriga.