Bessonades

Potser els ha passat alguna vegada. Que comencen a figurar semblances entre les persones: rostres que els recorden algú, morts que tornen a viure en aquell esguard captat al vol, al tren o en la tensa espera de la carnisseria. Després es continua per les similituds d'esperit i de mica en mica es lliguen caps. Aquest fenomen ha ocupat els últims dies el meu amic audaç, en Debades. En plena culminació de l'exercici, ha trobat dues ànimes que li fa l'efecte que tenen un aire de bessonada: Josep Antoni Duran i Lleida i Manuel Bustos. No s'apressin a alarmar-se: en Debades no ho diu ni pel procés judicial iniciat contra Bustos ni per cap pensament democristià compartit (a priori, no) ni per qualsevol altre contuberni imaginable.

Més enllà dels resultats del procés judicial i mantinguts dempeus tots els presumptes, els que l'han conegut de prop expliquen de Bustos, ara alcalde sortint, que ha governat Sabadell i voltants controlant qualsevol veu discordant. Fent-la callar quan ho ha trobat oportú i si no, més sigil·losament, estenent una eficient xarxa de clientelisme que mantenia tothom a lloc. I aparentment satisfet. Des de la restauració democràtica –per dir-ne d'alguna manera d'aquest període de més de trenta anys– Duran i Lleida s'ha mantingut al capdavant d'Unió fent servir un similar concepte d'“abeurador”: tothom a ajocar-s'hi i cap dissidència. I compte, perquè això no és més que un dissortat reflex d'un cert tipus d'ambició social. De la societat, vaja. Però no se sap com ni per què apareixen escletxes: algú salta del bucle i xiuxiueja coses o algú altre s'atreveix a denunciar finalment la discrepància política. Mentrestant, un i altre partit s'aboquen carretades de calúmnies, que alguna cosa queda. I obliden, tristament, que se li ha vist el llautó a aquesta via analògica de fer política, o més concretament, a aquesta forma de fer partit i alimentar el propi casalot. Cal una altra via: ara només caldria trobar-la.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 7 de desembre del 2012)