Si no fos

Ni tot és blanc ni tot és negre. Ni abans del 25 de novembre, ni després. Si una comarca ho sap bé, això, és el Vallès Oriental, reflex de resultats i tendències electorals diverses. Perfils socials, actituds i pobles ben diferents. Si fins i tot a Granollers, entre el carrer Ricomà i can Bassa, per triar dos punts, hi ha una distància que va més enllà d'una senzilla línia d'autobús. Algú que ha viscut a Montmeló i a la Garriga, per posar un altre exemple, també coneix els contrastos de bona font. No és gaire més que un quart d'hora de C-17 entre un poble i l'altre, però les diferències són més pròpies d'una carretera de revolts. A Montmeló, la configuració de forces en aquestes eleccions a la Generalitat va ser: 1a, PSC; 2a, ICV-EUiA; 3a, CiU; 4ta, Ciutadans; 5a, ERC; 6a, PXC; 7a, CUP. A la Garriga, la cosa va quedar així: 1a, CiU; 2a, ERC; 3a, PSC; 4ta, PP; 5a, ICV-EUiA; 6a, Ciutadans; 7a, CUP. Per això, ara, passada la sorpresa general i a mitges, expressada en diversos flancs i no tots negatius, ja sap deixar anar una ganyota normal quan algú se li estranya de fenòmens com el salt fulgurant de Ciutadans. Un bany clarificador de realitat és una manera de seguir avançant. No per aturar-se a fer “ois” i lamentacions d'allò que no ens fa el pes, sinó per fer les sumes correctes, a lloc, per saber sumar i saber llegir, per llegir bé la complexitat amb què, també aquí, clama el sobiranisme. I no encantar-se amb la cantarella del “si no fos”.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 30 de novembre del 2012)