dimecres, 2 de gener de 2013

Retòrica aplicada al futbol (i IV)

Setembre del 2004
(Treball d'universitat per a la matèria de Retòrica)

SALT FINAL



Què poden tenir a veure les declaracions d’un jugador de futbol amb el que exposava Roland Barthes en alguns dels seus articles de Mitologies. Aquí va el meu intent de salt final, per concloure aquest treball. L’article Billy Graham en el velódromo de invierno mostra com el retard en l’aparició del mag és capaç de crear una expectativa en el públic, en aquest cas, un públic que espera un contingut religiós. Aquesta “inquietant curiositat” –com li diu Barthes– que es crea fa que la gent estigui precisament més disposada a veure allò que es fa esperar. Aquest escenari de l’àmbit religiós ens permet fer un símil prou directe amb el fitxatge d’Eto’o, una història que mediàticament s’ha batejat amb el nom de “culebró de l’estiu”. La llarga durada de les negociacions per al fitxatge d’un jugador converteixen aquest en un bé més preuat del que ho era al començament, fins i tot es diria que sobredimensionat, en què, a causa de les dificultats que sembla presentar l’empresa, el més important acaba sent fitxar-lo i prendre’l al principal rival, més que no pas si té qualitat o no.

En l’article de Barthes, el doctor Graham que descriu emet un missatge “format per una metralla d’afirmacions discontinues, sense nexe de cap espècie, que només tenen un contingut tautològic (Déu és Déu). Per què no, podem pensar en les nombroses tautologies que existeixen en el món del futbol: El Madrid / Barça és el millor club del món –una afirmació materialment impossible de comprovar. També hi ha certes construccions que, sense ser tautologies, s’aguanten sobre la fibra sentimental i no tenen cap altra intenció que tustar l’emotivitat del receptor. Això passa quan el president del Barcelona apel·la a l’orgull i l’autoestima dels culés per descriure l’efecte del fitxatge d’Etoo o quan Florentino Pérez s’escuda en el caràcter llegendari del club, en present (es pot ser una llegenda de cos present, no és contraproduent?). Aquesta apel·lació al sentiment ens pot fer pensar que utilitza el mateix mecanisme que el doctor Graham de Barthes. És a dir, substitueix la pura persuasió per la suggestió: “pressió de la paraula, omissió sistemàtica de tot contingut racional en la proposició (ho hem vist en les nombroses discontinuïtats que hi ha en els discursos del món del futbol), la ruptura permanent dels nexes lògics (algunes frases tant de Woodgate com d’Eto’o ho exemplifiquen), les repeticions verbals (fins a la reiteració) o el que Barthes en diu “assenyalament grandiloqüent de la Bíblia”. Aquesta evocació d’un llibre suposadament sagrat i intocable ens pot fer pensar amb la rapidesa amb què un i altre president enlairen un patriotisme de club que es ven sòlid i també intocable i sagrat. No era Josep Lluís Núñez qui deia, com un manament incorruptible, que “al soci no se’l pot enganyar”?


L’article Juguetes, de la seva banda, ens permet fer pensar més clarament en el caràcter conservador d’un bon grapat de valors que es transmeten a través dels immaculats clubs de futbol. I vull utilitzar precisament l’element de les joguines per posar encara més en evidència l’absurditat que en ocasions pot arribar a mostrar el món del futbol. En la banda del Madrid, un exemple d’aquests valors conservadors que es transmeten el tenim amb els aires de grandesa que surten de la boca del seu president, que presenta l’entitat com una institució propera als déus que funciona com un engranatge perfecte. Aquí, com en el cas també del Barcelona, el paternalisme protector –conservador per naturalesa, pensem si no en els patrons de fàbriques que construïen cases-rateres per als treballadors– hi és un element comú.

A més, la joguina entrega en ella mateixa tot un catàleg d’històries perfectes, felices en tota la seva plenitud. Woodgate i Eto’o encarnen la figura, en més o menys mesura i cadascú amb les seves especificitats, de la persona que en arribar a l’equip culmina un somni; a més, per ells suposa també la culminació a una carrera esportiva en la qual s’han fet a ells mateixos, en què han passat per moments difícils –com “l’incident” en què es va veure involucrat Woodgate, o el menyspreu que va haver de patir Eto’o per part del Madrid.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada