Retòrica aplicada al futbol (III)

Setembre del 2004

(Treball d'universitat per a la matèria de Retòrica)

ETO'O: "LA FELICITAT NO ES COMPRA AMB MILIONS"

Una de les idees que més es van subratllar en la presentació de Samuel Eto’o com a nou jugador del Barça va ser el fet que el jugador arribava al club blaugrana perquè ell ho havia volgut, perquè era el seu desig exprés per poder ser feliç i en cap cas això s’havia produït per cap mena de qüestió econòmica. És a dir, resulta que, ironies de la vida, cap dels engranatges econòmics que mouen el futbol avui, ni un de sol, havia intervingut en aquesta operació econòmica. El diari Sport titulava: “Culé perquè ell ho ha volgut”. I continuava, confegint l’estampa perfecta del jugador fet a sí mateix que amb l’arribada al Barça compleix un somni, un objectiu (ja sona això, no?). “La història del fitxatge de Samuel Eto’o pel FC Barcelona és la història de l’obsessió d’un futbolista per jugar on li plagui i lluitar contra un club que mai havia confiat en ell i que només l’utilitzava com una mercaderia”. Aquí la idea queda reforçada amb la comparació que es fa, implícitament, amb l’altre gran club, l’etern rival que ha estat capaç de maltractar un pobre jugador. Curiosament, aquí hi podem trobar també un cert paternalisme, en la mesura que aquesta frase publicada al diari Sport fa, més o menys, la paràbola d’un pare adoptiu, que acull amb els braços oberts el fill que ha estat maltractat pel pare biològic. Aquest paternalisme el veurem, més tard, en les declaracions del mateix president, Joan Laporta. 

Podem parlar de tot plegat com d’una operació que fa sobresortir el caràcter excels del Barça, com a club que no perd la genuïnitat, un club que, a diferència del seu principal rival, no fa aquestes coses tant lletges d’utilitzar el jugador com una mercaderia, de comprar-lo i vendre’l com es faria amb qualsevol simple objecte de valor. Amb tot, em limito a recordar que el Barça va optar per pagar per aquest jugador un total de 24 milions d’euros. 

El propi jugador va reiterar en la presentació la seva felicitat per ser jugador del Barça. “Vaig parlar amb Butragueño –per bé que directiu, símbol madridista– per dir-li el que pensava –paraules que donen idea de la forta determinació del futbolista. La felicitat no es compra amb milions. Allà no hauria estat feliç”. Queda clar, doncs, que al Barça no hi jugarà per diners (tot i que moltes persones ja voldrien tenir el seu sou, però això sembla que ara queda en un segon pla) i a més, si en algun lloc es pot ser feliç, aquest lloc és el Barça, i no pas el Madrid. Eto’o i la posada en escena del seu fitxatge encarnen també aquesta idea, que si hi parem atenció ens pot recordar als culebrons més enrevessats, als grans sentiments humans d’amor a una pàtria que dóna aixopluc a un nouvingut...Tot això, amb la darrera història que va frapar emocionalment el barcelonisme, com és la marxa de Figo, viscuda com un cas de traïdoria.

Si havíem quedat que Eto’o no arribava al Barça per diners, hi trobem ara una frase que, ni que sigui tant sols per aquest detall, ja grinyola. Es tracta d’una afirmació explicada i caracteritzada de maneres molt diferents, segons els casos. Segons la web del Barcelona, en la presentació “hi ha hagut temps per riure”, gràcies a Eto’o, que afirma: “Sí que puc dir que correré com un negre per al dia de demà viure com un blanc”. La web blaugrana continua, lloant les suposades dots lingüístiques demostrades per Eto’o: “La sala de premsa l’ha ovacionat per l’enginyosa frase”. L’Sport és una mica més prudent a l’hora de valorar l’eloqüència del jugador camerunès, que més aviat atribueix a la seva supèrbia: “Si fins i tot Joan Laporta va semblar espantar-se davant alguna de les seves frases, que segur que seran recordades durant anys”. En primer lloc, qualificar aquesta frase d’”enginyosa” ens pot semblar una mica exagerat, semblant potser a fer un paral·lel entre els girs lingüístics i sorprenents aplicats per Gloria Fuertes –amb tots els respectes– als desplegats per Jorge Luis Borges, per posar un exemple. D’altra banda, l’enginyosa frase predisposa en positiu, a posar-se a riure, i no a pensar més enllà el que realment entranya. 

Si el jugador no arribava al Barça per diners, no hi hauria raó perquè clamés al cel el seu objectiu de viure algun dia com un blanc, que, per la construcció de la frase que fa, s’entén que per ell vol dir viure a cos de rei. I d’altra banda, la frase està esquitxada, sense que potser el graciós Eto’o en sigui conscient, d’un cert complex d’inferioritat racial: per Eto’o l’objectiu és viure com un blanc, com el millor dels blancs, això sí, corrent com ho faria el millor dels negres. La frase fins i tot ens pot semblar de mal gust i poc encertada només que ens hi fixem una mica. 

Malgrat això, no s’han de subestimar les capacitats orals d’Eto’o, perquè el jugador “va començar el seu discurs, lent i pausat, com escoltant les seves pròpies paraules, enumerant una llista d’agraïments”, segons el diari Sport. Aquesta mena de descripció dels fets presenta el jugador amb un aire reflexiu, de cap de les maneres eixelebrat. “Gràcies a Déu perquè sense la seva voluntat avui no estaria aquí. Crec molt en Déu. Quan un està al seu costat, tot surt com un s’espera”. Aquestes paraules ens dibuixen ara un Eto’o mig mistificat, podem dir, sense exagerar, il·luminat per la gràcia de Déu que l’ha portat fins a Can Barça. 

Eto’o dóna també gràcies al Barça per “l’esforç que ha fet. Sóc conscient d’això i m’esforçaré per estar a l’alçada”. Interessant aturar-se aquí perquè aquest és un punt de diferència important respecte a la imatge que propagava el Madrid. Ara per ara el Barça és un club que encara s’ha d’esforçar a poder fer venir jugadors, que no pot tenir tots els que vol, com fa el Madrid. Laporta rebla amb les seves paraules aquesta idea, en declarar que aquest fitxatge millora “l’autoestima i l’orgull del barcelonisme”. És com si reconegui que aquesta autoestima està en procés d’edificació i que el fitxatge de jugadors d’aquesta mena ajuda a enfortir el caràcter culé. En darrer terme, és també una forma de recordar que la nova directiva que ell encapçala ha capitanejat aquest procés de recuperació de la identitat blaugrana, que ara continua amb l’arribada d’aquest nou jugador. 

El final feliç del culebró de l’estiu, que és com van presentar aquest cas molts mitjans de comunicació –el happy end hollywoodià cobra aquí més sentit que mai–, té altres detalls que serveixen per posar la cirereta al pastís d’aquesta història, per fer-la absolutament completa. Es tracta de la història d’un home fet a sí mateix, que abandona la seva llar de molt jove per poder ser alguna cosa a la vida, a la recerca de la llibertat. “Vaig sortir del Camerun amb només 15 anys a la recerca d’una vida millor. Tot aquest temps he estat jugant per un club on no he triomfat. Avui em sento molt lliure”. Una història entendridora, corprenedora, de la qual emanen sentiments universals com el de llibertat. 

La capacitat d’evocació emocional d’Eto’o va una mica més enllà, en recordar un company futbolista mort, a qui s’adreça arran del fitxatge del Barça i a qui diu que troba a faltar. Aquí el jugador presenta el seu caràcter més sensible. En l’entrevista que se li fa a la pàgina web del Barça, Eto’o també es mostra com una persona familiar –casat, té dos fills–, per qui un dia rodó és “estar tranquil·let a casa” i guanyar amb el seu equip el cap de setmana.

Com el seu homònim al Madrid, Eto’o mostra les seves possibilitats a l’hora de construir un bon grapat de frases inconnexes. Són frases, però, que tot i la seva manca de connexió, són reproduïdes amb aquesta aparent falta de coherència –pels mitjans de difusió corresponents–, que semblen, d’aquesta manera, com voler dotar d’una suposada gràcia, o modèstia o caràcter planer, les paraules del jugador. Hi ha un exemple, carregat d’absurditat, tant per qui el diu, com per qui decideix reprodueix la frase (pàgina web del Barcelona): “A Eto’o sempre l’ha apassionat el futbol. I ho explica: “vaig començar a jugar a futbol des que estava a la panxa de la meva mare. És broma. Vaig iniciar-me en aquest esport molt jove però no recordo exactament quan”. Més aviat venen ganes de riure. I en qualsevol cas, el text sembla que commina el lector a creure’s a ulls cecs que Eto’o sempre ha estat un apassionat del futbol, ja que tot el paràgraf següent no serveix, de cap de les maneres, per explicar aquest fet. 

Un altre exemple de discursos inconnexos, i en concret, de falta de concordança entre el tarannà que el Barça s’esmerça en transmetre del jugador, i el que realment és es deriva de les seves paraules. “No guarda cap rancor a aquells que l’han traït: “De moment, ho he perdonat tot”. Aquest “de moment” desmunta tota la idea de santet que venia de la frase anterior, i sona com una espècie d’advertència a tot aquell que es passi de la ratlla en la traïdoria que trami contra Eto’o. 

També es presenten els anhels d’Eto’o envoltats de l’aura estel·lar pròpia dels reptes d’un jugador de futbol: “El nou davanter del FC Barcelona somia amb ser algun dia el millor jugador del món”. I a això s’hi adjunten unes paraules d’Eto’o que demostren que aquest somni no és pas tant objectiu inel·ludible com pugui semblar. “He d’anar pas a pas i almenys lluitar per aconseguir-ho. És un objectiu que tinc des de petit, però tampoc m’obsessionaré si no ho arribo a ser”. 

En la balança semipositiva del discurs persuasiu d’Eto’o hi hem de posar la seva capacitat per projectar l'interès per adaptar-se ràpid a l’equip, un fet que, implícitament, fa deixar en un segon terme la seva fama de controvertit. Per aconseguir-ho, es serveix d’una metàfora: “És fàcil, perquè tots som una família i quan entres a una família has d’acceptar els defectes dels altres i ells han d’acceptar-te a tu”. Té un cert aire paternal. És clar que, per excés de reiteració, la frase pot retrocedir en força. Joan Laporta mostra un cert paternalisme vers el jugador –en les formes com el toca, l’abraça– i també vers l’afició, en la mesura que mira de llegir els estats d’ànim i de mancances del soci. “(El fitxatge) genera una gran il·lusió entre tots els barcelonistes i això és molt bo”.