dilluns, 18 de març de 2013

Un rastre per flairar

Al llibre Barcelona de nit Sebastià Gasch té un article sobre el carrer de les Tàpies dels anys trenta. “Fins fa poc, el carrer de les Tàpies era un dels indrets més dramàtics de Barcelona”, diu, per començar. Hi havia “bordells al·lucinants”, “cases de gomes amb instruments de plaer que semblaven instruments de tortura”, “olors abominables”... Però tot agafa un altre aire amb l’obertura d’un nou cabaret, "Barcelona de Noche". Avui aquest carrer ja no és el corredor “estret” que descrivia Gasch, després que la gran reforma interior del Raval, als anys noranta, va tirar a terra pisos en pro de guanyar espai públic. Al carrer de les Tàpies ara hi ha la redacció a Barcelona d’El Punt Avui, la seu del Consell Comarcal del Barcelonès i del grup Regesa, pisos nous... al capdamunt, el Conservatori del Liceu. Jo, que hi vinc cada dia, quasi em ruboritzo en comprovar que no hi ha el més mínim rastre de tot allò que es pugui flairar. No és falsa nostàlgia (admetem-ho, arrencaríem a córrer) sinó saber que va existir. Ha quedat amagat perquè no feia fi, a la barcelonina manera? O és la desídia habitual? Intueixo que una connexió amb què i amb qui ha caminat abans aquells carrers, locals i nits obre i molt els camins d’avui. És una sensació. Al número 23 de Robadors cada dimarts al vespre hi programen goliards tecs d’espectacles xocants. Hi poden caure i brindar per en Gasch. Segur que quedaria encantat.


(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 8 al 14 de març del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada