diumenge, 17 de març de 2013

Al bar de l'estació


Al bar de l’estació tenen la televisió posada. Crec que és TVE, que comença l’informatiu amb les dades de l’atur a l’Estat espanyol, que s’acaben de saber. La presentadora pronuncia emfàticament la xifra propera als cinc milions de persones. El bar de l’estació de poble, ple d’usuaris que s’arreceren del fred, esclata en un «oh» col·lectiu que vol dir moltes coses, que té diversos matisos: esglai, estupor, indignació, perplexitat... La imatge és simptomàtica. A aquella hora (nou del matí), entre els qui esperen el tren, hi deu haver una mica de tot: qui encara va a treballar, qui va a estudiar, d’altres potser han de fer un encàrrec, qui sap, a cal metge, a casa d’un familiar, a les oficines de l’atur... Però tots tenen, poc o molt, una incertesa compartida. Un clima que s’escola per totes les escletxes, sense cap horitzó definit. De fet, sense horitzó. En una atmosfera on s’han esborrat els límits de quan va començar tota aquesta davallada –econòmica, política, social...– i també de l’evolució que ha de tenir, sembla que tot empeny a un ple present, a no mirar més enllà. Sense més. Però si per un moment alcem la vista i assagem una projecció –exercici impossible– per d’aquí a 10, 20 o 30 anys, què deurem explicar d’aquests temps d’avui? Què en quedarà de tot això? L’escena d’aquell matí al bar de l’estació serà una anècdota? O una il·lustració tenebrosa del que encara va venir?


(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 8 al 14 de febrer del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada