Qualsevol persona o cosa que hagi tocat o ensumat Método 3 ara és motiu d’ofensa, d’escarafalls. Crit al cel i vés inflant la pilota: l’afer d’aquesta agència de detectius s’ha convertit en una gran pilota per fer escudella de quincalla, un aiguabarreig indigest que ja no se sap on va començar. Han sortit una gran quantitat de notícies sobre Método 3, i quina és l’única que reposa als jutjats? Una conversa l’interès de la qual s’ha inflat com es deu inflar el botox, una conversa entre l’ex d’un fill del president Pujol –que no està en política, ni l’ex ni l’hereu– i Alícia Sánchez–Camacho, la presidenta del PP català (podria passar per oxímoron). El ciutadà normal –posem que existeix el ciutadà i el normal– em sembla que fa temps que ha perdut el fil de la història: tot el que ha anat sortint és tan sòrdid i rocambolesc que resulta difícil comprendre la velocitat d’aquesta bola de merda llançada pel pedregar. Qualsevol indici d’espionatge –encara que no sigui espionatge– provoca un mantra de planys públics. I em sembla que tot té una mica de farsa: quan vas a una botiga d’espies, t’adones que l’espionatge quotidià i personal és d’allò més natural. La gent compra ginys per investigar el del costat i les botigues d’espies no només existeixen sinó que rutllen. No sento cap crit al cel. Tant en política com al carrer, sobra carn d’olla embotornada de botox i establerta al cap.
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 5 a l'11 d'abril del 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada