dijous, 28 de març de 2013

Música de paraules

Es fa difícil dir, encara a hores d’ara, si va  ser primer l’ou o la gallina. Hi ha un estat  d’ànim que aplana el camí cap al plaer  artístic. I hi ha una força creativa que  capgira les aigües emocionals internes.  El lector, com l’auditori, s’acosta a la  novel·la, al poema, al concert... atret per l’expectativa. Però cadascú ho fa per  viaranys múltiples, amb variats mapes  de cabòries al cap. Quan volen, aquests  mapes activen els seus cants de la Sibil·la  en versions quotidianes: profecies diverses  de la fi (de la cantonada) del món. No  hem canviat pas gaire, malgrat els gadgets,  els ginys inversemblants que traginem,  i que avui poden desconnectar, ja ho  saben. Pensin que aquest no serà un  gest mecànic. Serà alguna cosa més.  Desconnectaran el gadget per retornar,  altra vegada, a un mateix, per guanyar  un esperit viu i conscient disposat a  connectar-se amb el gaudi artístic, que  és també experiència creativa, íntima:  enfilar-se sobre danses i valsos, com  algú que s’enfila en la lectura voraç d’un  relat extraordinari. L’expressivitat que se  t’emporta és la mateixa. La sensació és  aquesta: fer una brocada dins del temps  per envolar-se, per fondre el formigueig  lleuger, el gir sorprenent, el ritme  trepidant, l’animació d’una festa, la polca  que celebra la vida... amb la mateixa vida,  amb el relat personal compost d’infinitud  de fragments, que ara es desvetllen amb  una pulsació titil·lant, ara amb una fonda  bufera. La impressió és fonda, també,  quan el poema diu amb les paraules i la  música justes –no podien ser unes altres!–  allò que fins aleshores no tenia nom. Que  no era, per tant.


Hi ha un escriptor que darrerament  m’ha captivat: Serguei Dovlàtov, traduït  els últims anys al català. La solidesa i  punxes de la seva narrativa són un cop  de puny sec. La immensitat de les seves  històries, que es corresponen amb aquella  cosa inabastable de l’antiga URSS, d’on  és originari, són un fil imperdible. No  pots sinó cavalcar sobre el joc d’impactes  sorprenents que orquestra. El poeta, crític  i col·lega seu Joseph Brodsky el considera,  abans que tot, “un magnífic estilista”. El  descriu amb una reflexió lluminosa que,  de pas, constata la fusió que bressola, en  un tot, narrativa, poesia i música: “els  seus relats viuen sobretot en el ritme de la  frase, avancen en la cadència de la veu de  l’escriptor. Estan escrits com si es tractés de  versos: l’argument té un valor secundari,  és només el pretext per narrar... Són més  un cant que una narració...”. Darrere una  aparent senzillesa, sense descobrir-li la  trampa ni el peu coix, Dovlàtov t’atrapa  i se t’emporta. Fora preocupar-nos per la  qualificació de l’ou o la gallina! Aprofitem  el pretext! Quan aquell conte o aquell vals  no poden ser de cap altra manera que com són és que irromp, triomfant, l’alegria de  l’art, la immersió en un univers fascinant.  Durant una càpsula de temps haurem  tocat cel. Això, que sona tan cursi o tan vague, a vegades passa.

Text per al programa de mà del concert del Festival de valsos i danses, "La festa de la fi del món". Un concert a càrrec de l'Orquestra Simfònica del Vallès al Palau de la Música Catalana, el 22 de desembre del 2012.

Música de paraules és el nom d'aquesta iniciativa, que tira endavant l’Orquestra Simfònica del Vallès, i compta amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes

* A la segona imatge, Brodsky i Dovlàtov

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada