Ring

Anàvem camí de Vilanova, diria que encara no hi havíem arribat, i a un paio li va sonar el mòbil per un parell de cops: “riiiiing”. Exactament “ring”. Va penjar i prou. Quan ja estàvem de tornada, un altre responia: “Sí, diga’m...”. Estàvem corrent una mitja marató, no ajaçats al menjador de casa, ni al bar, ni a l’oficina. De fons, sentíem la remor dels entrenaments de la fórmula 1 al Circuit. Per un moment semblava la batalla de l’esforç humà contra el brogit de les màquines. Però més enllà de la particular coincidència d’esdeveniments, la Mitja de Montornès va ser rodona, i el gran esforç organitzatiu d’una cita com aquesta va tornar a complir. Més enllà de les imatges paral·leles, un poble no és un simple polígon industrial si no vol ser-ho, si el polígon no ha pujat al cap, per molt voltat que estigui de polígons. De la mateixa manera que un corredor popular no és un desubicat de mòbil engegat i calça curta si no vol ser-ho. Traient el nucli de Montornès amb diferència (l’arribada va ser molt lluïda), alguns conats d’ànims a la Roca (bonica la volta a la plaça per tornar) i a Vilanova, i en darrer lloc i ben lluny, a Montmeló, va sorprendre l’ambient fred del públic. Alguns veïns contemplaven impàvids els corredors, com si no acabessin d’entendre què passava aquell agradable matí assolellat. Allò era una festa, i per la indiferència quieta d’una part de ciutadans, ningú ho diria. Per moltes mitges i samfaines que es facin, no es fa festa si un no en té ganes.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 8 de març del 2013)

* Foto de la Mitja al seu pas pel centre de Montmeló - Mitja Montornès - Luis Duarte