Nostàlgia

L’ampli reportatge que aquest diari va dedicar al centenari de l’Esport Club Granollers feia bocabadar. Transmetia amb precisió tot el que ha significat aquest club de futbol, la feina feta i la que hi ha per fer. Em vaig entretenir amb delit amb les curiositats i facècies que relataven quatre històrics de l’entitat, d’entre 70 i 80 anys. Molts hi van ser futbolistes, entrenadors o presidents o totes aquestes coses i més. Parlaven d’una altra època, que semblava –només ho semblava– molt llunyana: el camp ple, cracks lluminosos, carreres truncades, entrenadors “de molta categoria”, la policia a cavall... Unes planes enllà el reportatge recollia una xifra sorprenent. Quants socis dirien que té l’Esport Club? Només 46 al corrent del pagament. Només 46 a l’equip de futbol de la capital del Vallès Oriental, referència comarcal. Molt sorprenent. Gairebé no goso ni preguntar-me quants socis tenen altres clubs d’altres esports de la ciutat. I em ve al cap la realitat del revifat Centre d’Esports Sabadell (Oh! De petits, era un nostre segon equip i havíem idolatrat en Joan Barbarà, excepcional davanter). Sempre tendim a sentir nostàlgia d’allò que no hem viscut, a enyorar allò que, en realitat, no hem tingut. Així, intueixo que deu tenir molt de mèrit que l’Esport Club hagi arribat fins aquí. També intueixo que arribarà fins on els granollerins vulguin que arribi. Què vull dir amb això? Només que la nostàlgia no es desperti a l’hora del vermut.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 15 de març del 2013)

* Foto de la primera generació de jugadors de l'Esport Club, el 1913 (EL 9 NOU)