Màgia

Un dia em va sorprendre un tuit: un periodista de la revista Enderrock pujava a la Garriga a entrevistar el líder de la Troba Kung-Fú. Però és que uns dies després un company d’El Punt Avui em deia que vindria al meu poble. “Sí, vaig a entrevistar en Garriga”. Es veu que les entrevistes del nou disc les han fet així. Si en voleu fer, pugeu a la Garriga. Chapeau. Ja sé que això no ho pot fer un pelacanyes que comença perquè no li faria cas ni Déu, però si és algú que ha marcat la música del país els últims 20 anys –així ho deia el meu company– el gest té valor. Perquè és un gest que parla d’un camí creatiu traçat per Joan Garriga de recollir d’aquí i d’allà, d’arrelar, barrejar i créixer... Agradarà més o menys el seu estil, però està clar que creuar 20 anys on han passat moltes coses a la música del país, en un país tan petit, tot són modes, on aquesta mixtura musical ha passat d’estar al centre a ser bandejada, no és qualsevol cosa. Ni és qualsevol cosa tocar ahir al cine Alhambra dins la campanya del SOS Alhambra i al juliol a la Sibèria. Tot això no tindria cap sentit si després a l’escenari no es transmetés de forma contundent i autèntica. I justament això és el que va passar a la presentació del disc, “Santalegria”, al Circ Cric. Màgia enèrgica i una abraçada tan voluptuosa com espectacular amb el circ d’en Tortell Poltrona que, en un discurs únic a la nació, va abolir bancs i altres foteses que ens empenyoren l’emoció i el pas. “Hòstiasantalegria!”

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 28 de juny del 2013)