diumenge, 28 de juliol de 2013

Mussche

Cada 31 de maig, quan passen cinc minuts de les 9 del matí, un estremiment d’un minut recorre els carrers de Granollers, s’atura a la Porxada, mira el cel, crida, esgarrapa i acompanya les víctimes al cementiri. Almenys 224 morts. 75 anys després, el crit segueix ben viu. I això vol dir molt. Entre altres coses, que no fa por recordar ni tornar-nos a aixecar, que la ciutat ha sabut entomar aquest encàrrec generacional, inenarrable, i conduir-lo en el temps. I fixar i reforçar amb nous testimonis el rostre de la barbàrie. Només de pensar en l’arbitrarietat, la salvatjada d’aquell minut, inabastable per al nostre mapa mental, ve un altre calfred paralitzant. No res si el comparem amb el que van veure els ulls de Robert Mussche, un periodista flamenc que feia de corresponsal de guerra a l’Estat i que aquells dies s’estava a la Fonda Europa. El que mou el món, la novel·la de Kirmen Uribe, un excel·lent escriptor basc, l’ha retratat. En Kirmen i la filla de Mussche, la Carmen, van tancar tots els cercles pendents amb la història divendres passat, 75 anys després, quan van presentar el llibre a Granollers, quan la Carmen va anunciar que donarà la documentació original del seu pare a la ciutat. “Heu estat capaços de canviar un fet terrible per donar-li la volta i mirar cap al futur”. La frase de la Carmen que encerclo. Em sembla increïble. No puc afegir res més. Però l’esgarrifança es torna emoció perquè puguin passar coses tan boniques com aquesta.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 7 de juny del 2013)

La primera foto és extreta d'aquí. I d'aquí, la segona. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada