Primer va començar com un xiuxiueig gairebé inaudible. Algú deia que sabia d’algú que, mira, havia decidit allargar aquella estada a Londres que en principi només havia de ser per tres mesos. Gairebé com un caprici. Després la cosa va anar avançant cap a sons més identificables... A algú altre li havien fet una oferta irrefusable per treballar a la seu central de l’empresa a París... I finalment es va convertir en una xiuladissa tan emmarcada i clara com la que publicava aquest diari fa uns quants dies: 635 vallesans han marxat a viure a l’estranger en només un any. T’entretenies a mirar les xifres pels pobles, i a la Garriga, Granollers o Montmeló podies posar nom i cognoms a aquell número. Però és que després t’entretenies també mirant els exemples de “talent vallesà escampat pel món”, com deia el reportatge, i els tres casos rondaven la trentena d’anys. Ara i aquí, a tota una generació –i dues, i tres– li és barrat el pas per la crisi però no només, també per les poltrones repapades, pel curtdegambalisme establert i premiat. Un pas que seria natural i desitjable. Penses en l’amiga de l’escola que es guanya la vida al Brasil, o en l’amic altament preparat que espera torn a la universitat mentre la pols de polítiques antigues li fa la traveta cada matí. I penses com punyetes es construirà aquest país. I penses en el que afirma Cucurella dins d’aquest reportatge: “no tornaran si això és un país del tercer món”. I penses: d’una manera o altra bé que hem de passar.
(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 14 de juny del 2013)
* La imatge: "Cap a fora", de Josep Guinovart.
Ja suposo que era una pregunta retòrica, però he esmorzat massa poc i per tant la respondré. ¿Que com es construirà aquest país? No es construirà. El temps que es dediqui a una altra cosa té almenys la possibilitat de no ser temps perdut.
ResponElimina«Poltrones repapades», «curtdegambalisme»... T'has d'emprenyar més sovint.