dilluns, 21 d’octubre de 2013

Dit amunt

Una nena petita, no deu tenir més de tres anys, es belluga pel vagó amunt i avall. Ara intenta enfilar-se a la barra, escalant, gairebé resulta divertida, ara fa una carrera fins a l'altre grup de seients. La mare es manté impertèrrita, amorrada al seu mòbil i de tant en tant, quan clissa unes cames que s'aparten abans de ser trepitjades pel tragí de la seva nena, li diu que pari, sense aixecar la vista del telèfon. El vagó fluctua lleugerament però ni així la nena pensa estar-se quieta i desatén amb plena tranquil·litat, com si hi estigués avesada, algun missatge innocu de la mare: veu de sonsònia, poc creïble, continua amb el cap cot adreçat només al mòbil, aliena a les barrabassades que assaja la filla.

Ja és mig buit el vagó quan la nena s'enfila a uns seients i la mare li diu sense gaires ganes que va, que torni. Aleshores la nena alça la mà i deixa el dit del mig dret, els altres avall, apuntant a la mare. No m'ho puc creure. Escena congelada. Què passa després? Passa el mateix que quan acudeix a la comissió parlamentària sobre les caixes d'estalvi un expresident de Catalunya Caixa (el marc èpic és fet a base de sous i indemnitzacions daurades). Adolf Todó hi és cridat per donar explicacions del seu mandat. Pròpiament el que fa és culpar dels “possibles” errors els altres, els que hi havia abans... Hipoteques abusives, l'estafa de les preferents o el crac de la bombolla inflada a ple pulmó? Mirem a una altra banda, als jocs del mòbil o a les promeses de fum... Res, no passa res, llavors les sucursals es veu que eren una festa: “Aquesta era una festa en què ens vam equivocar tots, i fins i tot els inversors europeus que ens van deixar diners a cabassos.” Llàstima que a la festa només hi havia uns quants convidats. I què fan els convidats quan s'ha acabat el cava? Fan com la nena enfilada sobre els seients, que es mira la mare: dit del mig amunt i, tot seguit, després que la mare li digui “va, vine”, s'hi acosta per etzibar-li: “No m'has fet res, no m'has fet res.”

(Article publicat el divendres 12 de juliol del 2013 al diari El Punt Avui)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada