dijous, 24 d’octubre de 2013

Motivació

És una paraula que l’esquiadora i corredora de muntanya Mireia Miró esmenta diverses vegades durant l’entrevista publicada en aquest diari ara fa una setmana. És molt jove, una mena de Kilian Jornet en noia, per dir-ho ràpid i corrent. En l’entrevista esmentada, Mireia Miró fa un seguit de reflexions al voltant de l’alta competició, la seva trajectòria i, és clar, la motivació, que si les fes algun futbolista de 24 anys quedaríem admirats i l’encimbellaríem com un guru màgic. Però les fa una noia de 24 anys, pràcticament “una veterana de l’esquí i les curses de muntanya” –indica l’entrevista–, dedicada a una especialitat poc de masses. En disciplines minoritàries sempre he pensat que la força mental de l’esportista ha de ser descomunal, per suportar el greuge afegit de la falta d’atenció, de valoració. Però aquí la maduresa de l’esportista deixa embadalida. A la pregunta de si se sent prou valorada, respon: “Faig això per mi, perquè m’agrada l’esquí de muntanya i la competició. Sé que serà un temps de la meva vida i prou.” Fins quan? “Durarà fins que em deixi d’omplir i trobi alguna cosa que em motivi més.” Que n’aprenguin totes les vedets del futbol i d’altres verals.
Mireia Miró reconeix que diverses vegades s’ha plantejat deixar l’esport, bo i sent la millor. Després que l’any 2011 guanyés “moltes curses”, va començar a sentir el buit de les fites assolides i l’interrogant de “i ara què?”. I després va venir la lesió. I al mateix temps, la mirada endins per trobar sentit a allò que feia i agafar perspectiva. (Aquest i d’altres conceptes, recepta expressa per a can Barça i tota la culerada després de la funesta setmana). Més enllà de l’alta competició, dels resultats i el caràcter vocacional de la pràctica de Mireia Miró, sobta que posi a la primera fila de prioritats l’ambient de muntanya, la “il·lusió de ser-hi” i “compartir el cap de setmana amb els companys”. Una excel·lent demostració que l’esport és més que quatre soques que sospiren per enfilar el cotxe a més de 200 quilòmetres per hora, per ser “el més guapo i més ric”, per tenir la casa més luxosa, la cresta més alta, el tatuatge més horripilant... 
Ja ho sé que ni tots els futbolistes ni tots els esportistes de fama són aquesta caricatura que en faig. Ni aquesta caricatura és argument per bandejar un espectacle sovint tan interessant com el futbol, si descomptem l’avorrit clàssic de dissabte passat. Però de vegades està bé recordar que n’hi ha més, d’espectacles d’interès i d’esportistes de vàlua que mereixerien més admiració que no pas segons quins capgrossos. I la veritat: m’agradaria que un dia posessin al mig de la muntanya, en un pendent pedregós extraordinari, algun d’aquests futbolistes gallets, i el poguéssim veure treure la llengua al darrere de la Mireia Miró. Alguns semidéus fangosos baixarien, per fi, d’aquest cel ortopèdic i virtual.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 4 de març del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada