dimecres, 23 d’octubre de 2013

Gràcies, cosí!

Moltes gràcies, Gerard, cosí de l’Abidal que mai havies trepitjat un hospital i ho vas fer per primer cop per fer una gran gesta humanitària. Gràcies perquè ens has permès veure una imatge que feia gairebé negar els ulls als seguidors més feréstecs d’aquell dissabte a la nit o fins i tot als més antifutbolistes del món. Perquè has allargat la vida del teu cosí, les seves esperances i les esperances de molts altres que ensopeguen amb el mastegot d’aquesta o altres malalties.
El futbol és un amplificador tan sorollós i hiperbòlic que de vegades fa por. Per això, per exemple, parlant de gestos, no s’ha de prendre com a broma qualsevol gest feixista o violent que tingui lloc en un camp de futbol: què carai, tallar-lo d’arrel i que quedi ben clar que, per curt de gambals i soques que hi hagi fent-se d’or sobre una catifa verda, hi ha actituds i gestos que no es poden passar. Oi que en un país democràtic –normalitzat, ja m’entenen, d’aquests que diuen que hi ha en alguna banda nord enllà– no es passaria un enaltiment feixista? Doncs en un camp de futbol, tampoc. Ni per part del jugador ni per part de l’aficionat, així que pancartetes (només faltava això del “Heil Mou”, ara!) i seguidors violents –siguin de la samarreta que siguin–, ni un.
Però tornem on érem. Quan un esportista o un entrenador pateix la contingència humana d’un càncer o d’alguna altra malaltia greu no és, òbviament, una circumstància que ell hagi triat ni que, malgrat l’impacte emocional i mediàtic, el faci un heroi. De fet, res del que vingui després ho podrà triar específicament. Per ell comença una batalla solitària i silenciosa de dies, setmanes i mesos de duresa, hores buides en la intimitat dels propers. Com tants altres herois. Però després, un cop passat, gestos com el de Tito Vilanova, de donar el seu testimoni per a La marató de TV3 (abans que se li reproduís el tumor) tenen un fort valor. El testimoniatge de la pròpia experiència per part d’algú a qui l’activitat professional converteix en un referent col·lectiu ajuda altres persones que es troben en la mateixa situació a passar-la. No és cap estranyesa. El retorn d’Abidal és una immensa alegria col·lectiva, però el seu entestament a tornar al futbol i, encara més, l’agraïment públic al cosí, “a la gent de l’hospital”, a tots els que l’han ajudat i animat són un mirall esplèndid... Estic dient amb això que tots els jugadors del Barça són excel·lents persones i tots els del Madrid uns sabatots? No, ni de conya, perquè ja sabem com va tot això, i que les multinacionals han de presentar resultats i fulls de balanços esplendorosos. Ara bé, com deia l’actriu Anna Lizaran, la més gran, culer de soca-rel, que va morir el gener passat a causa d’un càncer, “si es fa bé també agrada”. Era un consell sorneguer per aplicar dalt d’un escenari teatral. Però no costa d’entendre que és una veritat com una casa per a qualsevol escenari.

(Article publicat a EL 9 Esportiu el dilluns 8 d'abril del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada