Fins fa poc esclopet era una paraula que havia sentit a dir alguna vegada als de casa. Suposo que me n’havia cridat l’atenció la seva sonoritat simpàtica. Ara els ulls m’han fet un bot en veure-la recollida en el díptic que han editat a Mollet de lèxic d’eines i estris de la vida rural. Aquest díptic és el colofó d’un parell d’exposicions sobre el món agrari que s’han fet a La Marineta, segons llegeixo en aquest diari. Unes pàgines més enllà, llegeixo una altra nota que li fa de cosina germana: la Xarxa de Centres Cívics de Granollers impulsa un projecte per difondre l’artesania, començant per lutiers i arqueters. Són dues notícies emparentades perquè rescaten de la pols el bagatge i la riquesa cultural d’un determinat panorama humà, ja siguin uns segadors dallant el blat o uns artesans trenant violins. Si s’hi fixen, les dues notícies condensen una mateixa voluntat, que no és altra que la d’apamar el món. I com el podem apamar? A través de la llengua i el tacte, perquè toquem allò que som i som allò que diem. L’operació no deixa de ser curiosa, si pensem que l’esclopet el feien servir tot just els nostres avis o els pares. Una o dues generacions després, ens veiem obligats a rescatar-ne i resseguir-ne el significat. Una prova més que els canvis de l’entorn no són simples variacions físiques. I qui només hi vegi un canvi de paisatge, de decorat, com si fóssim simples rabadans, és que, per dir-ho d’alguna manera, ras i curt, ni sap tocar ni sap llegir.
(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el dijous 31 d'octubre del 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada