dimecres, 13 de novembre de 2013

Plaga

La vaig veure fa una setmana i encara hi penso. Vaig ser de les últimes en sortir del Centre Cultural de Granollers perquè acabava de dissimular les llàgrimes després de veure La plaga, l’òpera prima de la molletana Neus Ballús que està rebent una excel·lent acollida en festivals internacionals. Em va agradar molt? L’expressió justa seria que em va impressionar. La pel·lícula gasta un hiperrealisme colpidor i alhora entendridor: el focus es posa sobre una realitat i uns personatges amb un desbocat nivell d’atenció, de tensió i de detall. Si fins i tot veiem les palpitacions de la mosca blanca en els camps de Gallecs! És com si t’amorressin a una realitat que no estem avesats a contemplar tan fixament. I no és pas que aquella realitat sigui perifèrica, encara que aparentment ho pugui semblar, encara que se sustenti sobre un teló de fons perifèric i peculiar com el de GallecsEls personatges reals que apareixen a La plaga passen neguits, esperances, pors i derrotes, alguna victòria providencial i aquell final inevitable. Allò inevitable queda perfectament, sensiblement emmarcat. La màxima expressió n’és l’àvia encongida, que és portada a una residència i allargassa el ganyot per prendre aire. Quina gran estampa la visió del que veu l’àvia, des de dins de l’ambulància, amb el seu món allunyant-se. Diria que tothom va ser colpit per aquella àvia, que era moltes àvies del món. La plaga és, també, moltes plagues del món.
(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 25 d'octubre del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada