dilluns, 23 de desembre de 2013

23 de desembre de 1938.

Al matí, quan obro la finestra, veig tots els arbres gebrats, com uns ametllers de florida grisa i trista. Quin fred! Els vidres eren ben glaçats, amb un entrellaçament de delicades fulles de pàmpol, de palmera. Em cal rascar el vidre per a veure-m'hi. Poso el termòmetre a la finestra meva, que dóna al Nord: estem a 5 graus i mig sota zero. Escric unes cartes i vaig al poble. Baixant sento un bombardeig seguit, seguit -seguit com mai en tota la guerra!- cap a la banda de Lleida. Tornant, contemplo les meravelloses fantasmagories del gel al dipòsit de les aigües del poble. Els caramells formen tapirs, cigonyes irreals, simulen deserts de blocs hiperboris. Entre el vidre transparent o opac es veuen les herbes ben verdes, com unes meravelloses venes de paitida.
Camí amunt, continua el bruel terrible, ininterromput, de la guerra. Tothom creu que ha començat una gran ofensiva. Nadal de foc i sang. Déu meu! Ahir, els nens cantaven cançons populars vora el pessebre; la Sinda, la cuinera gallega, hi intervenia amb tonades nòrdiques, alegrades amb la pandereta. Però tot plegat tenia una alegria trista, trista. Tercer Nadal de guerra. Els avets negres -els astròlegs fantàstics d'Apollinaire- vetllaven entre la neu del Matagalls. Els veia entre la xarxa de la noguera nua. El fum de l'estufa s'alçava, tot lent.



El vel de maia. 
Dietari de la guerra civil (1936-1939)
Marià Manent 
(Edicions Destino, 1974)
Escrit des de Viladrau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada