L'ofensiva contra Catalunya

El 23 de desembre començà l'ofensiva enemiga. Des del primer moment tots els signes feien creure que deuria ésser la darrera. La decisiva. Com fer-se cap il·lusió? Catalunya no comptava amb forces per a defensar-se. I aquesta convicció duia, com una glopada amarga, un complex de tristesa, de ràbia, de descoratjament. Era injust, era revoltant, però era així. Ja no hi havia res a fer. Esforçar-se tan sols que el darrer acte d'aquell drama tingués la dignitat d'una noble tragèdia. El desenllaç, coratjosament acceptat, d'una lluita contra la sort adversa i un destí hostil.
En els darrers mesos els franquistes havien preparat l'ofensiva, sabent el valor que podia tenir i comptant amb els recursos, amb homes i armament, per a assegurar-se que reeixís. Si pogueren fer-ho fou perquè la complicitat vergonyant de les democràcies els va permetre muntar-la de manera que les tropes republicanes no estiguessin en condicions de resistir l'envestida. A base de concessions de caràcter econòmic, sobretot mineres, Franco aconseguí d'Alemanya una impressionant acumulació de ginys de guerra. Els autors que han estudiat desapassionadament aquell tombant històric convenen a afirmar que fou l'aclaparadora superioritat en material bèl·lic la que decidí des del començament la sort de la batalla i, amb ells, la de la guerra. I això sota els ulls indolentment endormiscats dels qui es vanaven de neutrals del Comitè de No-Intervenció. Per altra banda, mentre les Brigades Internacionals sortien de la zona republicana, anaven arrenglerant-se al front enemic, i cada cop més nombroses i potents, les divisions motoritzades italianes.
Per a llançar l'ofensiva, Franco havia acumulat al llarg del front, des dels Pirineus al Mediterrani, les millors divisions del seu exèrcit, que sumaven 300.000 homes, amb prop de 600 canons d'artilleria ràpida i pesada, unitats de tancs, una reserva de municions pràcticament inesgotable i una superioritat d'aviació que hauria de permetre als atacants fer-se tot seguit amos dels cels. La batalla per Catalunya anava a lliurar-se en condicions tan desiguals que des de l'inici era de preveure'n el desventurat desenllaç.
(...)
Si aquesta (Catalunya) caigué, fou per culpa de la concepció estratègica amb què les autoritats polítiques i militars republicanes portaren la guerra, atraient sobre el nostre front, amb les escomeses de Terol i de l'Ebre, la màxima i preponderant proporció de les forces enemigues i sense poder comptar en les hores decisives ni amb homes ni amb material amb què defensar-la.

La guerra 1936-1939. Memòries, 

Carles Pi i Sunyer 

(Editorial Pòrtic, 1986)