dimarts, 31 de desembre de 2013

Barcelona, 31 de desembre de 1938.

- A dos quarts d'onze -em deia- hauries d'ésser al bar de la Universitat, perquè avui hi haurà bombardeig, i així t'ho passaràs tot prenent cacau.
I, en efecte, a dos quarts d'onze han sonat les sirenes. Però jo era encara a la meva cambra, a la Ronda. La gent, al carrer, mirava cap amunt. L'espectacle devia ésser palpitant -segurament un combat. En certs moments la satisfacció exiamplava els rostres. Però, de sobte, ha sonat el soroll d'una bomba caient. L'expressió dels ulls i les boques que s'oferien al cel ha canviat de sobte. Molts s'han endinsat d'un bot a les entrades. La bomba seguia caient. La meva experiència em deia que, per a caure al damunt, feia massa soroll i per caure a la vora, massa poc. De tota manera, l'esglai de la gent i el fet que miressin -quan miraven- força damunt d'ells, em feia dubtar. He aixecat el matalàs per posar-m'hi a sota, però he pensat que les làmines del somier em feririen com ganivets. Embolicar-me en el matalàs, ni pensar-ho. Tenia massa coses damunt el llit. I la bomba seguia caient. He agafat els coixins i m'he tapat la cara i el pit. Però he pensat que no em serviria de res i que no podia ésser que la bomba no hagués arribat a destinació. I, aixií i tot, seguia caient. Sembla mentida l'estona que ha estat caient. A la fi, el seu so rodolant s'ha perdut enllà, sense que m'arribés el soroll de l'explosió.
Al vespre ha tornat a haver-hi bombardeig. M'ha semblat que era molt seriós.

Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada