Casset

Tot va començar un matí que necessitava una cinta de casset verge. Les dues que gasto d'habitud gravant i regravant estaven plenes amb una entrevista que vull conservar de document sonor, i el company del diari que també va pel món amb cintes de casset no hi era. Per tant, no tenia alternativa: n'havia de comprar una de nova. Ho vaig provar al meu poble, en sis botigues diferents, i res, ja no en tenien. En alguna em van respondre que me'n podien demanar i al cap de 48 hores la tindria. Però vaig pensar que no havia de ser tan difícil de comprar-ne a mà el mateix dia que la necessitava. Un cop a Barcelona, vaig trucar a El Corte Inglés i a l'FNAC. Res. En aquest darrer em van dir que la podia comprar per internet, i al cap de dos o tres dies la rebria. Una cinta de casset. Aquí em vaig començar a preocupar, mentre els companys em comminaven a comprar una gravadora digital. Si tots aquests anys sempre he anat amb gravadora –la mateixa– i sempre m'ha anat bé, per què he de canviar? Si torna el vinil, per què no pot tornar el casset? No cauria en el vell parany del capitalisme: crear-te unes necessitats que no tens. Ara era una qüestió d'orgull, però també de revolta. Molt personal, si volen, però revolta, al capdavall.

Algunes trucades erràtiques em van portar al carrer Tallers. Allà un home molt amable em va respondre, amb tota naturalitat, que sí, és clar que tenia cassets. “Segur?”, vaig inquirir tremolosa. En comprar el carregament (“són molt bons, ja ho veuràs”, 3 euros per cinta) li vaig preguntar pel futur del casset: “No passarà com amb el vinil, perquè el casset necessita una maquinària més complicada per fer-lo i no té l'aura del vinil.”

Del més popular dels formats, d'aquelles vacances amb el casset al cotxe, no en quedarà res de res. Vaig marxar acomiadant-me d'un món que se'n va, però sobretot, més que cap altra cosa, encreuant els dits perquè encara quedin botigues com les del carrer Tallers.

(Article publicat el divendres 1 de novembre del 2013 al diari El Punt Avui)