Estrella negra

Sovint et preguntes què haguera passat si...? Si Dennis Bergkamp hagués vingut al Barça, si Rui Costa hagués fet parella amb Figo... El futbol està carregat d’històries que van estar a punt de ser, però que en un moment (anti) estel·lar es perden. I després hi ha els retards. El cas del defensa francès Lilian Thuram. Va arribar al Barça de Rijkaard amb 34 anys i hi va estar dos cursos irregulars i agullonat per les lesions. Una pena que no vingués abans. Ell mateix ho ha lamentat. A Itàlia, entre el Parma i el Juventus, s’hi va passar deu anys. Corpulent però llest tàcticament i amb bona tècnica, haguera encaixat al futbol del Barça. De fet, ara seria el central que l’equip necessita i que no ha sabut –o tingut la paciència– de construir. 

Thuram, retirat el 2008 quan li van trobar una malformació al cor, la tardor passada va ser a la sala París del Camp Nou per presentar el seu llibre Mis estrellas negras. Amb més de 130.000 exemplars venuts a França, reflexiona contra el racisme i la intolerància, una batalla de conscienciació que va tirar endavant fa un munt d’anys qui va ser un dels emblemes d’aquella França màgica i mestissa campiona del món el 1998. És un exfutbolista d’una altra pasta en tots els sentits. Des del 2008, té la Fundació Lilian Thuram-Educació contra el Racisme, dedicada a fer miques prejudicis i apriorismes de tota mena. Nascut a les Antilles franceses el 1972, va arribar amb nou anys a un suburbi de París: banlieues que el 2005 van estar en flames, amb una controvertida gestió del president Sarkozy que Thuram va criticar. “Abans de parlar d’inseguretat, cal parlar de justícia social”, havia dit.

Personalitat d’una forta consciència social i política, veu autoritzada i respectada a França, compromès i lúcid: s’ha declarat favorable al matrimoni homosexual, va criticar la discriminació positiva, va donar suport a l’escola en català... El segon futbolista més cops internacional amb França (al darrere de Sandrine Soubeyrand, capitana de l’equip femení de França; sí, l’equip femení allà compta), va declinar jugar al Lazio per “feixistes”. És per tot això que haguera volgut tenir-lo al Barça abans? Per bon futbolista i per una personalitat capaç d’anar més enllà, crítica i constructiva. En el seu cas, les dues coses no només van lligades sinó que s’alimenten.

Aquests dies a França han tingut polèmica de sucar-hi pa –el Front Popular ja s’hi ha apuntat, és clar– amb el soca de Benzema, que ha dit que ningú el pot obligar a cantar La Marsellesa. Si el problema dels futbolistes que transmeten una imatge esborronadora fos només La Marsellesa! Posem de costat el peterpanisme malcriat de Benzema i el sentit de la responsabilitat de Thuram i, què transmeten, col·lectivament, les dues icones? En alguna entrevista Thuram ha dit que el futbol és un acte de “màxima solidaritat”. Seria una mica allò de “més que un club” si és que de debò hi creiem.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 25 de març del 2013)