Anem a la reunió. Només hi ha oficials. Presideix un tinent coronel anomenat B. Abans ens ha obsequiat amb un cafè fort, pastes seques i un cigar. Tota aquesta preparació ens xoca una mica. Quelcom de greu o de molt bo ens espera. No triguem a saber-ho: els republicans de l'Ebre estan en una situació desesperada. Cal ajudar-los i, per això, el Comandament creu necessari obrir una nova bretxa a l'enemic, tot passant el Segre. No ho ha de saber ningú, llevat de nosaltres. La tropa ha de saber únicament que demà al matí ens trobarem en un nou front de batalla i que la lluita serà segurament seriosa, però plena de bon resultat positiu per la causa. Tots ens responsabilitzem de les ordres dels superiors i, en sortir, ens donem les mans els uns als altres tots desitjant-nos sort en la nova i difícil empresa.
En ésser al campament reunim la gent. Poques paraules, però concretes. Havent sopat comencem a preparar-nos per a una llarga caminada.
Tota la nit que caminem. Portem ja unes nou hores de marxa i arribem als primers llocs on cal ésser molt extremats. Silenci absolut; prohibició de fumar. Les primeres clarors del nou dia no són encara dibuixades, que ens trobem a la riba del riu Segre. Ordres d'arremangar-se els pantalons o treure-se'ls, llençar tot el que sigui inútil, emmotxillar menjar per a quatre dies. Ajudats per uns guies, comencem el pas del riu Segre fent ziga-zagues. Em trobo al davant de tot de la Unitat. Cal anar de pressa, cal evitar tot soroll inútil, crits i exclamacions, car això podria esdevenir fatal per a tots. Si l'enemic s'adona de l'empresa, obrirà foc, deixarà anar les comportes i l'aigua se'ns emportarà a tots.
(...)
Recordo un soldat gran, fort, però poruc. Va començar de cridar que tenia fred i les cames enrampades, que no podia caminar. Ningú no en feia cas; quedava enrera, cridava més fort. Quan jo retrocedia vers ell per calmar-lo i demanar-li que avancés sense por, algú, segurament obeint ordres i emportat per l'instint de conservació general, li va donar un fort al cap, i el soldat, desplomant-se, caigué amb tot l'equipament. Em sembla veure encara aquella forma humana voltejant a la força de l'aigua corrent i anant vers un destií inconegut sense poder-se valer dels braços, sense sentits... Després d'alguns dies vaig saber que, en el curs de la llarga caravana, d'aquests casos desgraciadament va haver-n'hi més d'un.
(...)
Arribo al lloc de Comandament davant l'astorament de tothom. Més tard es confirmava que la 4a Companyia, que cobria el poble de Seròs, havia estat feta presonera i un gran nombre dels qui la componien eren morts. El nostre batalló, doncs, quedava amputat d'una companyia. Les altres estaven molt desfetes per les baixes d'aquests darrers dies. Vàrem demanar reforços. El flanc dret estava sense protecció. Els reforços no venien. Les altres unitats estaven tan malament com nosaltres. A més, el Comandament donava per acabat el cop de mà i el cap de pont establert.
A la nit arribava l'ordre de procedir a l'evacuació general del cap de pont del Segre. S'havia de fer amb gran rapidesa. Només quedava un sol pont intacte i calia aprofitar-lo abans que l'aviació enemiga no el fes saltar l'endemà, la qual cosa hauria representat quedar tots sense sortida possible.
(...)
A l'hora convinguda, doncs, tots els homes havien ja passat el pont i ens trobàvem altra vegada al costat d'on havíem vingut. Una forta detonació darrera nostre. Era la dinamita que feia saltar el pont per impedir que els feixistes l'utilitzessin contra nostre. Vam emprar totes les hores que quedaven abans de la claror del dia per allunyar-nos tant com fos possible, cercant refugi al bosc per passar desapercebuts de l'aviació alemanya.
(...)
Va durar uns dies que quan entre nosaltres, oficials i soldats, parlàvem d'aquesta aventura, els ulls se'ns omplien de llàgrimes. Manca d'homes, manca de material bèl·lic, manca d'organització, manca de tot; menys de coratge i de fe: d'això en teníem tots una font inesgotable. Per què, doncs, aquest resultat? D'homes a la rereguarda, n'hi havia massa; de material, uns dies més tard havíem de constatar que n'hi havia de nou, intacte, embalat i guardat en magatzems... Per què, doncs, això? Ah! Secrets de la guerra...
Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945),
(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada