Xile escull aquests dies presidenta. A falta de la segona volta, tot indica que la socialista Michele Bachelet tornarà al Palacio de la Moneda. Abans de la primera volta, ja se sabia que Xile tindria presidenta: per la dreta i per l'esquerra, dues dones competien per obtenir-la. Al Brasil tenen presidenta. A l'Argentina, també. La cosa m'ha fet pensar. Ni a Catalunya ni a Espanya, ni a la Diputació de Barcelona hem tingut mai una presidenta. Tampoc hem tingut ni una candidata a presidenta. La cosa fa pensar. I no és que faci pensar en quotes ni aquells equilibris detestables només de cara a la galeria, per semblar que les dones ocupen un tal lloc que, com s'ha demostrat, és irreal. De vegades, el pitjor és aquell suposat progre que et mira com a quota, com perdonant-te la vida: aquest senyor, que veiem a dreta i esquerra, ja pot girar cua i se'n pot tornar.
Quotes i altres aparents mesures a banda, hi ha una realitat que passa el corró: en aquest país les dones políticament només han arribat a les alcaldies. I encara. La transició va engegar uns horitzons que han quedat taponats, també en aquest cas. No és que defensi que qualsevol dona seria automàticament millor que qualsevol home per a tal lloc o càrrec. Tampoc farem la mateixa simplificació per l'altra banda: seria com dir que Cristina Fernández és el mateix que Dilma Roussef o Michele Bachelet.
Per què encara les portes de l'alt poder estan barrades a les dones? L'exemple polític el poden aplicar pausadament a l'empresa. Ara un seguit de moviments ciutadans tenen dones al capdavant: Ada Colau, Itziar González, Carme Forcadell, Muriel Casals, la monja Forcades... Anem camí de la normalització o serà un altre miratge esclafat pel sistema? En la Catalunya independent, m'agradaria tenir l'opció de dirimir entre votar o no votar una presidenta del govern. Però mentrestant, ja podríem anar fent feina, més que res per avançar amb tantes coses com hi ha per normalitzar. Només faltaria que després tot vingués de cop.
(Article publicat el divendres 22 de novembre del 2013 al diari El Punt Avui)
Quotes i altres aparents mesures a banda, hi ha una realitat que passa el corró: en aquest país les dones políticament només han arribat a les alcaldies. I encara. La transició va engegar uns horitzons que han quedat taponats, també en aquest cas. No és que defensi que qualsevol dona seria automàticament millor que qualsevol home per a tal lloc o càrrec. Tampoc farem la mateixa simplificació per l'altra banda: seria com dir que Cristina Fernández és el mateix que Dilma Roussef o Michele Bachelet.
Per què encara les portes de l'alt poder estan barrades a les dones? L'exemple polític el poden aplicar pausadament a l'empresa. Ara un seguit de moviments ciutadans tenen dones al capdavant: Ada Colau, Itziar González, Carme Forcadell, Muriel Casals, la monja Forcades... Anem camí de la normalització o serà un altre miratge esclafat pel sistema? En la Catalunya independent, m'agradaria tenir l'opció de dirimir entre votar o no votar una presidenta del govern. Però mentrestant, ja podríem anar fent feina, més que res per avançar amb tantes coses com hi ha per normalitzar. Només faltaria que després tot vingués de cop.
(Article publicat el divendres 22 de novembre del 2013 al diari El Punt Avui)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada