Sentinella

Truquen a casa. Trec el cap per la finestra i veig un sentinella a l’arbre del davant, amb una màscara ridícula. Els altres són davant la porta, a baix al carrer, però encara no m’han vist. Fosqueja i com que no duc les ulleres, tot té un patetisme de més. Són més baixets del normal... ah, són nens disfressats amb màscares absurdes i lletges, algun amb una capa. “Truco o trato”. Què dieu? “Truco o trato”, repeteixen. Ni bona nit, ni “miri, senyora (aquests nens ja són dels que et tracten de senyora), voldríem...”. Què dieu? “Que si tiene chuches”, aclareix el sentinella, mandrós per l’explicació que es veu obligat a donar. “Perdoneu, però no en tinc d’això”. Si encara haguessin demanat una castanya! I marxen sense dir adéu. Quedo contrariada. Això va passar per la Castanyada, que ve de castanya –ni de truc ni de tracte–, de la qual també deriva castanyot. Es veu que en el Halloween americà els nens van per les cases plantejant aquesta disjuntiva. Bé, no diuen “truco o trato”, sinó que diuen “trick or treat”, que pròpiament seria “dolços o truc”, i per truc entendríem una amenaça de broma cap als de la casa on truquen. Ben mirat, no estaria tan lluny dels esquellots que es feien al vidu casat en segones núpcies. Al cap d’uns 20 minuts hi tornem a ser. Truquen el timbre. Trec el cap per la finestra. “Truco o trato”. “És que jo no en tinc d’això”. I marxen, amb la màscara, la capa i l’espasa, sense dir res. No em sé explicar com és que hem arribat fins aquí.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 8 de novembre del 2013)