dijous, 5 de desembre de 2013

Herència i anomalies

La gesta estratosfèrica de Marc Márquez i el triplet històric del motociclisme català porta una tirallonga de noms al seu darrere. A mi em van venir al cap els noms d’aquells pioners que feien d’ídols isolats enmig d’un panorama dominat per noms estrangers, dominat, com recordava ahir Le Monde, per pilots italians i australians. (Le Monde parlava de “carton plein pour l’Espagne” i de si –atenció...– l’afició a les motos té alguna relació amb els toros). Vénen al cap Sito Pons i Àlex Crivillé i aquelles sobretaules de dinar esperant, entre les olives, les escopinyes i el pollastre de diumenge, una victòria catalana in extremis. I vénen al cap els pilots que els seguien, al darrere o al costat o més recentment: Joan Garriga, Carles Cardús, Albert Puig, Emili Alzamora, Sete Gibernau, Carles Checa, Toni Elias... Noms que expliquen que aquest triplet català no ve del no-res. Mirem més: Ángel Nieto, la gran figura del motociclisme dels anys setanta, ho és a dalt d’una Derbi, la històrica marca catalana. Mirem altres modalitats: Jordi Tarrés, Jordi Arcarons, Isidre Esteve, Nani Roma, Adam Raga, Marc Colomer, Toni Bou, Laia Sanz... No ens podem deixar certàmens referencials com les 24 Hores de Motociclisme, o marques referencials com Montesa, Bultaco i la mateixa Derbi... Emblemes de la memòria col·lectiva del país, l’avi que es passejava amb una Montesa...
Possiblement l’eclosió dels Márquez i els Espargaró ve de l’herència de tot això i d’una feina a consciència amb el planter. És significatiu que Márquez, aquell tro de somriure franc i talent espurnejant que ha passat al davant dels més experimentats, tingui de mànager i mentor, des dels 12 anys, Emili Alzamora. O que Pol Espargaró triomfi en Moto 2 a l’equip de Sito Pons. Esperançats, al Vallès Oriental vam veure créixer els Espargaró i com els pares els inculcaven un cap a lloc i els dos germans es feien costat l’un a l’altre... Tot plegat intervé en la fabricació d’un campió del món i arriba al públic, com van tastar els Espargaró en la magnífica rebuda que els va regalar Granollers, la seva ciutat. Com tastarà Márquez a Cervera.
Tot això és fantàstic i va donar una alegria afegida, necessària, fins i tot, mancats com n’estem, a molts dinars d’ahir a les cases catalanes. Però agafat de la mà de tots els noms que han precedit Márquez, Espargaró i Viñales m’hi retrunyia Derbi. L’any del triplet històric del motociclisme català és l’any, també, que ha tancat les portes la factoria Derbi, que a Martorelles havia arribat a tenir un miler de treballadors: la plantilla al carrer i la producció, a Itàlia. El certificat de defunció de la indústria de la moto a Catalunya. L’any que ve gaudirem com camells amb els duels Márquez-Espargaró, però algú podria pensar si aquesta anomalia té remei. Algú també podria pensar si veurem un altre triplet català que ja sigui internacionalment reconegut com a català.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 11 de novembre del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada