23 de gener de 1939

Dissabte es distingien les ales negres dels avions sobre Barcelona. Volen intimidar. Són a una trentena de quilòmetres. Ahir diumenge la gent, almenys alguna gent, contemplava entusiasmada, per no dir divertida, els avions que evolucionaven en combats aeris. No sabíem si anar al cinema però ho vàrem fer. Valia més això que estar a casa. Avui m’he llevat a dos quarts de tres de la matinada i me n’he anat amb el meu pare a buscar, a les fosques, un camió que surt d’una vaqueria. Primer no m’hi volien. El pare m’ha fet adéu i m’ha vist marxar amb les cames penjant. A Sant Andreu hi ha hagut alarma, amb trets d’antiaeris, els reflectors i les bombes llunyanes. Però he arribat a Granollers. Aquí em diuen que ha estat una imprudència. Jo vull complir fins al final. Potser el front s’aturarà com altres vegades. Em fa por de no poder tornar a casa, això sí. Molta son. Però no puc deixar de pensar en la caravana incessant dels evacuats que travessen la població, sense demanar res a ningú.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)