23 gener 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

CALDRÀ SORTIR DE BARCELONA.

De bon matí tots els de casa anem a peu cap a Barcelona. Ja no puc ajornar més la qüestió del passaport, i em penso que l'he ajornada massa. Mentre fem camí hi ha dos bombardeigs, cap a la banda del port. El meu fill, que té 10 anys, camina sense cansar-se; però s'afecta visiblement per les fortes detonacions.

Hem arribat a quarts de deu a les oficines que té la Conselleria de Governació a la Granvia, a prop del passeig de Gràcia. (...)

Manquen molts funcionaris. Quasi tots els absents són fora de Barcelona; uns, compresos en les classes mobilitzades, han anat a incorporar-se; uns altres han sortit en comissió de servei; també n'hi ha que se n'han anat per iniciativa pròpia.

L'ambient del Palau és d'un pessimisme absolut. Val a dir que hi ha funcionaris als quals cladria més aviat parlar d'optimisme, puix que veuen els esdeveniments amb satisfacció no gaire dissimulada. Els republicans, magnànims o càndids, han tolerat que hi hagi entre el personal burocràtic una part, no pas petita, de gent desafecta a la República i més o menys simpatitzant amb Franco.

A prop de migdia rebo per telèfon un avís amb caràcter urgentíssim. Em comuniquen que a dos quarts d'una hi ha reunió del ple de la Institució de les Lletres Catalanes.

- No hi faltaré -responc.

En sortir del despatx, la noia mecanògrafa que m'ha tramès l'encàrrec ve cap a la porta per a donar-me la mà. Sens dubte ha interpretat la crida telefònica com una indicació de la meva immediata sortida de Barcelona.

- A reveure! -em diu en el to de qui dóna un comiat per molt de temps.

- Els bons catalans ens tornarem a veure un dia o altre -li contesto.

(...)

EXAMEN DE CONSCIÈNCIA I DE PAPERS.

Els meus familiars se'n van als dormitoris. Jo em quedo al meu despatx per triar papers. És l'última tria. Destrueixo cartes i documents que podrien perjudicar o comprometre altres persones. Ara em ve a les mans una carta que, si fos trobada en un escorcoll, podria costar car a un antic amic que ha canviat de política tres o quatre vegades i del qual tinc greuges rebuts. Esquinço la carta a miques, unes miques més menudes que les de les altres cartes. En fer això sento com una purificació espiritual que em dóna un més alt coratge.

Els darrers dies de la Catalunya republicana. 

Memòries sobre l'èxode català, 

Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 

Primera edició, Buenos Aires, 1940.

Ara reeditat per Acontravent, 

a través d'una campanya de mecenatge. 

Més informació, imatges i textos en aquest blog