El nou dia ha desfet de seguida la inconsistent il·lusió nocturna. La primera cosa que sabem és que a l'hotel no hi ha res de menjar. Després del sopar imaginari de Girona, no trobem esmorzar a Olot.
Va arribant gent de tot arreu i pertot arreu. Les habitacions de l'hotel ja són completament plenes. Una gran part han estat ocupades durant la nit per funcionaris catalans que han guanyat per mà als diputats. Dels col·legues que sortiren de Girona després de nosaltres, només Romeva, que sortí a continuació, ha trobat lloc. Hi ha també Josep Bilbeny i Francesc Arnau, que deuen haver vingut de Barcelona.
Els altres, que han arribat tard a la nit, en un camió de Sanitat militar adaptat ràpidament, han hagut de dormir damunt dels propis bagatges a la sala de sessions de l'Ajuntament.
(...)
En aquest ambient de malestar i d'inseguretat, el pessimisme s'accentua. Sembla que l'atmosfera s'espesseeixi i s'afeixugui. La fesomia dels homes fa por. Hi ha marcada la son, la fam i l'angoixa. Alguns diputats i d'altres que no ho són ho expressen en un llenguatge cru. Un col·lega se m'acosta i em diu:
- Ara acabo de parlar amb un amic que ha arribat de Barcelona: conta que els guàrdies d'assalt fugen com conills i vénen cap ací.
Jo no dic res, perquè les meves paraules serien aspres. Anava a dir:
- Deu ésser per l'exemple que els donen certs diputats.
Si avui no hi ha hagut esmorzar, en canvi hi haurà dinar. Un grup de funcionaris organitza la repartició de tiquets per a l'hotel. La feina és llarga. Sales, saletes, passadissos i escales de la Casa de la Ciutat són plens d'homes, dones i criatures que no han menjat ni dormit fa moltes hores.
(...)
Cap a migdia, cop de teatre. Es presenten alguns consellers. Tres exactament: Tarradellas, Sbert i Calvet. Tres consellers! No hi havia qui deia que tots eren ja a la frontera? La presència dels consellers reanima els presents, sobretot els funcionaris que han arribat de Barcelona cansats i trasbalsats i seuen, mig adormits, damunt dels fitxers i paquets de documentació de les oficines. ¿Anirà de debò, la instal·lació provisonal del govern i del Parlament de Catalunya a Olot? En llur ràpida conversa amb diversos amics, els tres consellers es mostren serens i somrients, però reservats. Llur somriure és una mica trist. No diuen res que permeti de confiar en una estabilització del front i, per tant, en una llarga estada a Olot.
Quan entrem a l'hotel per a dinar em topo amb un altre conseller, Pi i Sunyer. Tenim, doncs, quatre consellers a Olot. Pi m'abraça afectuosament.
- Ja ho veieu -fa en to amarg-. Aquestes pàgines d'història no les havíem previstes.
Jo rectifico, en to amical, l'apreciació:
- Potser eren de preveure, encara que no exactament en la forma que es produeixen.
Al final del dinar s'escampa la nova que els quatre consellers que s'havien aplegat a Olot acaben d'anar-se'n.
(...)
A quarts de sis de la tarda tots els diputats que som a Olot (uns quinze), ens reunim en una cambra de l'hotel per a tractar del que calgui fer. La nerviositat es reflecteix en les paraules i en els gestos. En el canvi d'impressions predomina l'opinió que hem de sortir d'Olot.
UNA ESCENA TEATRAL
La porta, que només estava ajustada, s'obre de bat a bat, i en el marc apareix, amb aire sever i gairebé solemne, Josep Irla. Una sorpresa. (...) Irla té la impressió que ha fet un cert efecte i vol aprofitar-lo.
(...)
- ¿Amb quin dret -ens pregunta- heu sortit de Girona per venir a Olot? No havíem quedat que el Parlament es reuniria a Girona? Més val que us n'aneu d'ací, perquè la reunió que celebreu és una reunió clandestina i us poden dur a la presó.
Tots quedem perplexos davant d'aquesta sortida. Però no triga a produir-se la reacció. Cauen damunt d'ell una pluja de respostes, dures com cops de pedra. Irla queda una mica desorientat. Li tremolen lleugerament les mans, els llavis, els mots.
- Davant les proves de desconfiança que em doneu -declara per fi- jo no puc continuar a la presidència del Parlament.
Ens fa saber que ve d'acompanyar la seva família a la frontera, però que ell no marxa encara. I pretén delegar-me a mi, vicepresident primer, perquè el substitueix.
Li faig notar que la pretesa delegació és irregular, puix que no hi pot haver delegacions en aquest cas; només hi cap una tramesa de funcions presidencials amb caràcter provisori. Si es fa la tramesa en regla, acceptaré el lloc de president accidental. Irla insisteix, es retira i les coses queden així.
Mentre ell surt, jo m'exclamo:
- Ara no es tracta de delegacions, sinó de conduir-se tots com a amics.
- No n'hi ha, d'amics! -salta ràpidament Ferreres i Duran.
Em sembla que aquesta escena imprevista ha vingut d'una informació equivocada que Irla ha rebut. Algú li deu haver comunicat que els diputats estaven reunits per a destituir-lo, i ell ha corregut cap a Olit i s'ha presentat davant de nosaltres en un estat d'excitació. Tot plegat, un malentès.
(...)
Dardalló, davant del requeriment dels diputats -quatre o cinc l'interpel·len amb els braços estesos i en una actitud comminatòria- s'avé a posar a la nostra disposició un autocar. Un i prou. El mateix carruatge haurà de fer diversos viatges d'Olot a Cantallops. Cal establir tres torns. La meva família i jo som del primer. Els d'aquest torn rebem l'ordre de concentrar-nos en una plaça propera, on l'autocar ens vindrà a buscar. A les fosques portem els bagatges a la plaça, i ens esperem sota els estels de la nit freda.
(...)
Tres hores després travessem Figueres sense aturar-nos. Pensem arribar a terme abans d'una altra hora. Cantallops! Aquest nom de paüra, ara ens sembla un nom d'esperança.
Els darrers dies de la Catalunya republicana.
Memòries sobre l'èxode català,
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999).
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent,
a través d'una campanya de mecenatge.
Més informació, imatges i textos en aquest blog
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada