De Santa Clotilde al Mas Perxés. 26 gener 1939.

Dia mort (...) a Olot. Hores buides enmig del desori d'una ciutat petita, plena de gent neguitosa, amb l'animació fictícia que posen als carrers tantes persones i tants vehicles com hi passen, i s'empenyen, s'enfaden, s'embussen. Coneguts trobats a l'atzar i que després d'uns mots banals hom torna a deixar, reclòs cadascú en la seva dèria. Sensació de futilitat, de passos sense objecte, de moviment sense sentit. De bon matí Ramon Frontera marxà cap a Bescanó per portar el grup d'intel·lectuals a Agullana, i jo vaig quedar-me a Olot a l'espera de tenir més contacte amb els meus companys de Govern. La nit abans havien començat a arribar alguns diputats del Parlametn de Catalunya i al matí, seguint les instruccions que els donaren, en vingueren alguns més. En general estaven descontents, amb un complex de ressentiment, qui sap contra qui o contra què. A la tarda tingueren una reunió més o menys oficial. Mentre estaven reunits arribà Irla, i es promogué una escena agra, amb retrets recíprocs, en el transcurs de la qual presentà la dimissió com a President del Parlament, que no li acceptaren. A la fi l'únic que es resolgué fou anar-se'n d'Olot i un dels diputats parlà de les bones condicions d'una gran masia, la de Bell-lloc al terme de Cantallops, on decidiren traslladar-se. Quina pena que feia! Era quelcom que s'esfilagarsava; la ruïna d'una obra treballosament acomplerta. 

A la tarda varen arribar Tarradellas i Sbert, i cregueren que el millor fóra que tots plegats anéssim a Montsolís a parlar amb el President, que jo no havia vist des de la darrera reunió del Consell celebrada encara a Barcelona. Amb Companys hi havia l'Andreu, i un cop nosaltres arribats, ja ben fosc, ens reunírem tots cinc en petit Consell per a tractar de les qüestions que afectaven la Generalitat i la seva persistència institucional a l'exili, així com les relacions amb el Govern de la República en aquella fase tan crítica. Jo tenia interès a parlar del patrimoni artístic, que creia que era millor que es quedés a Catalunya, sense córrer noves i arriscades aventures, mentre que en canvi hi havia el temor que el Govern de la República volgués fer-ne sortir una part substancial i la més valuosa. Tots estiguérem d'acord amb les meves propostes, i com que era ja molt tard, ens quedàrem a dormir a Montsolís. La nit era serena, clara. Amb la pau de la soledat i del silenci. I amb tanta gent que devia haver-hi, maldant, sofrint, afanyant-se, escampats per carreteres i camins, per pobles i masies, la pau de la nit es feia més feridora i esdevenia tristesa irremeiable, sense consol.

La guerra 1936-1939. Memòries, 

Carles Pi i Sunyer

(Editorial Pòrtic, 1986)

Web de la Fundació Carles Pi i Sunyer.