26 gener 1939. Quan érem capitans.

De la fugida de Barcelona el 26 de gener de 1939, no n'oblidaré mai una cosa: els ferits que sortien de l'hospital de Vallcarca i, mutilats, embenats, gairebé despullats, malgrat el fred, baixaven a les carreteres demanant a crits que no els deixéssim a mans dels vencedors. Tots els altres detalls d'aquell dia memorable resten esborrats o atenuats per la visió d'aquells combatens indefensos. Podria oblidar-ho tot: la barricada començada a la plaça de la Bonanova, els mesaders volant arran dels teulats, el carrer Muntaner desert, els pacos frisosos, perquè ja ensumaven els "seus"; el fum dels papers cremats pels ministeris, comitès, sindicats, partits; les banderes tricolors despenjades i les bicolors airejades. Res d'això no té importància. La visió dels ferits per les carreteres i els camins, sí. La certesa que els republicans vam sortir de Barcelona deixant-hi aquells homes ens farà avergonyir per sempre.
S'arrossegaven per terra els sense cama; alçaven l'únic puny els sense braç; ploraven de por els més joves, esdevenien folls de ràbia els més vells; s'arrapaven als camions plens de mobles, gàbies, de matalassos, de dones de boca tancada, de vells indiferents, d'infants aterrits, i els abandonàvem.
A Barcelona i província n'hi havia vint-mil, segons vaig llegir més tard en estadístiques de la sanitat militar. Vint mil ferits i malalts de guerra. Jo només en vaig veure uns centenars i ja eren massa.
El cotxe que ens duia a Girona era ple a vessar, amb més càrrega que no podia suportar. No duïem maletes, ni papers, ni màquines d'escriure. No duïem res. Els ferits no ens deixaven passar. Cridaven ells, cridàvem nosaltres: "Ja us evacuarà Sanitat", dèiem, sense saber què dèiem. I ells dien: "Mentida". I volien el cotxe d'aquelles noies que fugien. I ens deien que nosaltres no corríem perill, que a nosaltres no ens farien res, però que ells no podien amagar el carnet perquè el carnet eren les ferides. La prova de la seva participació en els combats eren aquells membres mutilats, les benes, la sang de ferides obertes per altres espanyols, espanyols que ja eren a Barcelona i que no trigarien a entrar als hospitals per passar factura als enemics.

(...)

Per primera vegada havia vist el rostre de l'enemic. Baixava del Tibidabo quan nosaltres esgarrapàvem llambordes a la plaça de la Bonanova. Duien el fusell a la mà, baioneta calada, i el so d'aquell fabulós matí de gener, el generós sol d'hivern, treia espurnes de l'acer. Eren ells. Eren aquells davant els quals Lina Odena s'havia disparat el darrer tret de la seva pistola. Jo havia cridat, a la plaça de braus de Barcelona l'any 1937: "Les noies catalanes morirem com Lina Odena abans de lliurar-nos al feixisme." Però a la plaça Bonanova, en veure'ls baixar, en veure que s'atansaven lentament, no hi vaig pensar, a matar-me. No! Sentint-me acorralada, vaig voler fugir, i hauria fugit, deixant fins i tot les altres companyes, que amb mi feien una pobra barricada. Quan pujà el cotxe de les JSUC a cercar-nos, les més valentes volien carregar els pics i les pales que duïem en emprendre la tasca. Jo cridava: "Deixeu les pales. Deixeu-ho..." Però elles no em van fer cas. Aquell dia no van fer cas de la seva capitana.
No em fa vergonya admetre avui que aqeull dia vaig tenir por a la plaça de la Bonanova. Allò que m'avergonyeix és pensar que abandonàrem els ferits a les carreteres, als llits dels hospitals. I també ells tenien por, la mateixa por que tenia jo a la plaça de la Bonanova. 

(...)

Tothom fugia. Tothom tenia pressa. Els ferits no podien córrer, no podien saltar als carros i als camions, no podien robar una bicicleta. Els ferits només podien udolar. I allí els vam deixar. Més tard vam saber que els vencedors s'hi van encruelir. 
(...)
La meva mare no va voler sortir. Ella no creia que, en entrar, els altres li fessin res, però sabia que jo rebria si em pescaven a Barcelona. "Tot passarà -em va dir-. "Tu vés-te'n i busca a ton pare i al Josep. Jo us faria nosa."
La família que l'acollí tampoc no deixava Barcelona. Amb prou feines coneixien la meva mare: "Nosaltres no l'abandonarem mai." I van complir la seva paraula. Jo vaig insistir: "Mare, no us podeu quedar a Barcelona ni podeu tornar a Balaguer. Aneu al Colón amb el Pauet i ja ens trobarem a Girona." Però la mare, una mica tremolosa, però sense vessar una llàgrima, amb el posat tímid i serè que li era característic, em va dir les últimes paraules que li escoltaria: "Ves-te'n, xiqueta, si no..."

(...) 

Les victòries, generalment, són més fàcils d'evocar que les derrotes. He llegit algunes evocacions del 26 de gener de 1939. Dels que van entrar a Barcelona i dels que en van sortir. També les de gent que no hi era.
(...)
El que sí que és cert és l'esguard de la meva mare, en dir-me: "Vés-te'n, xiqueta, que si et troben..."
(...)
Què m'haurien fet si ells m'haguessin trobat a la plaça de la Bonanova amb un pic i una pala, arrencant llambordes del costat de les vies del tramvia? Què m'haurien fet en trobar-me a l'hotel Colón, requisat per les Joventuts Socialistes Unificades i reservat, en la pau, al Banco Español de Crédito?

Quan érem capitans. 

Memòries de guerra i exili, 

Teresa Pàmies

(Dopesa, 1974)