dimarts, 28 de gener de 2014

28 de gener de 1939.

Aquests dies no he pogut escriure. Hem fet vida, dia i nit, al refugi i sort n’hem tingut. Poc em pensava que a Granollers passaria unes jornades tan dolentes. Era com la fi del món, potser perquè som al costat de l’estació. Sembla que faci un any que vaig marxar de Barcelona i era dilluns passat. No sé quan ni com hi tornaré. Ja hi ha els llums dels carrers encesos, però no em fan alegria. Primer haig de tornar a casa i saber com estan els pares. És la fi d’un món. Les noies ja es passegen amb els soldats. Aquest matí mateix a les onze ha començat l’atac i quan s’ha fet un silenci, cap a les tres, hem vist que hi havia draps blancs als balcons i als terrats del voltant. Els darrers soldats en retirada havien volat no feia gaire uns trens de l’estació. Després artilleria i metralladores amb foc creuat amb una remor de fons que venia de la carretera, de tancs i camions. Tot ens arribava fins al fons del refugi. Quan hem pogut sortir hem anat cap al portal del pati per veure el carrer i tot seguit ha aparegut un oficial molt mudat que ha demanat en italià que allò què era i se n’ha anat. A la vora de la porta hi havia un sac abandonat i com que era farina l’hem entrat, però tot seguit han trucat fort i han vingut a buscar-lo. Diuen que els moros venen llaunes de sardines al carrer i que hi ha soldats que canvien pa per roba d’hivern. Han vingut veïns i coneguts a abraçar-se i dir: quin descans! Jo plego perquè estic cansat.
diari d'un mestre adolescent
(Edicions Proa, 2001)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada