Als balcons i a les finestres es marquen unes ratlles de claror. Es fa de dia. He dormit? No he dormit? No sabria dir-ho. Si de cas, he dormit molt poc. Mentre clareja, els asseguts i els ajeguts comencen a moure's, a alçar-se i a caminar. Aviat la sala és plena de fantasmes despentinats.
Les feines casolanes es fan complicades i enutjoses, a despit dels esforços de tots, en aquest mas convertit per uns dies en magatzem de famílies i maletes, després d'alguns mesos d'estar convertit en magatzem de retaules sostrets a les malvestats dels bombardeigs. Som massa gent. Aquest matí hi ha aplegades a Can Perxers vint famílies d'intel·lectuals, vint de diputats, vint de funcionaris i quaranta que no són ni de funcionaris ni de diputats ni d'intel·lectuals.
(...)
LA NOVA ECONOMIA.
Aquests intel·lectuals acaben de passar per una experiència econòmica. Mentre eren a Bescanó van decidir de posar en comú els queviures que portessin. Però l'assaig col·lectivista no va reeixir. Els més convençuts dels avantatges de la col·lectivització eren els que no duien res o duien molt poca cosa. Molts dels que portaven una quantitat important de pots, llaunes o taules de xocolata van creure's en el dret de conservar-ne una bona part amb caràcter de propietat individual i clandestina. Això és una reedició del tan conegut conte del federal que volia la Repartidora: "Entre el que jo tinc i el que em toqui..."
(...)
Avui els amics intel·lectuals també han anat a la terrassa del mas, per a guaitar el cel i les muntanyes. Però estan decebuts i esverats. Totes llurs previsions d'allotjament i de queviures se'n van a terra davant la riuada de gent. Havien muntat una organització complicada, amb cap de cuina, cap de menjador, cap d'allotjament i cap d'oficina administrativa. L'organització és segurament molt bona, però el rebost es buidarà molt aviat.
L'ÀNIMA A LA FAÇ.
La invasió de Can Perxers per les colles de polítics i funcionaris porta una cosa encara pitjor que l'escassetat de la minestra. Un aire de tragèdia entra amb els nou vinguts. La majoria d'aquests duen escrita a la faç la desolació del cataclisme. El drama intern es reflecteix als esguards, es marca als llavis, i ratlla el front i les galtes amb solcs negrosos.
(...)
Una altra observació: què ho fa que la marca de la desolació és més accentuada en els polítics que en els intel·lectuals? Aquesta diferència l'he observada, no solament avui, sinó tots aquests darrers dies; no solament a Can Perxers, sinó a tots els llocs -etapes de l'èxode- on aquestes dues categories han estat en contacte. Crec trobar algunes de les causes de la diferència colpidora. Els intel·lectuals tenen la creença -ben justificada en uns casos, no tant en altres- d'ésser un valor positiu i permanent, que en una banda o altra, més aviat o més tard, tornarà a ésser reconegut i cotitzat. Els polítics, els que només són polítics, tenen la sensació que llur eclipsi pot ser definitiu. I si aquesta sensació és suportada amb enteresa per les primeres figures, que posseeixen també, en la majoria dels casos, un valor personal, es fa aplanadora en algunes figures de segon rengle en avall.
I encara una altra observació: es pot ara fer més bé que mai, pel simple examen dels rostres, la distinció entre els polítics idealistes i els arribistes o els aprofitadors. Aquests, per a ésser alguna cosa, necessiten una posició, un càrrec, un cotxe, un posat d'importància, i, quan han perdut això, ho han perdut gairebé tot. Enlairats ràpidament, cauen ràpidament: sortits del no-res, tornen al no-res. Un arribista o un aprofitador que després d'haver-se enfilat més o menys amunt, cau de sobte, té la impressió que ha arribat la fi del món; sense el càrrec polític, sense el sou oficial, sense la mica de fatxenderia, llur vàlua petita o nul·la apareix clarament, àdhuc als propis ulls. N'hi ha uns quants, però, que no s'adonen de la pròpia petitesa o nul·litat i que s'han fet la il·lusió que són personatges vitalicis a la pròpia terra i a fora, en la victòria i en la desfeta; no és impossible que en algun cas, sobretot al principi, els serveixi llur audàcia i llur inconsciència.´
BARCELONA HA CAIGUT!
A mig matí arriba, com a cosa certa i confirmada, una mala notícia, la pitjor notícia: Barcelona ha caigut! I aquella defensa que organitzava el general Riquelme? Des del primer moment vam sospitar que no va ésser sinó un recurs per a fer creure en la resistència militar de la ciutat i evitar el moviment que, en nom d'una defensa desesperada, preparaven, o es deia que preparaven, certs elements extremistes. Amb tot i no ésser inesperada, la notícia de la pèrdua de Barcelona ha produït emoció i consternació. Hi ha companys que s'han tornat més pàl·lids i altres que han deixat caure els braços en senyal de descoratjament.
(...)
Així, l'exèrcit de Franco entrà a Barcelona el dia 26 a la tarda. La meva temença, puc dir el meu pressentiment s'ha confirmat. La capital de Catalunya ha estat ocupada el mateix dia de l'aniversari de la batalla de Montjuïc. Les divisions navarreses i marroquines han pres, al cap de prop de tres segles, una revenja de la victòria catalana del 1641 damunt l'exèrcit del Marquès de Los Vélez. Aquests dies deuen voltar per Catalunya, amb ulls de flama i veus de dolor, dues grans ombres: l'ombra de Pau Claris, l'ombra de Francesc Macià.
ELS ESCRIPTORS I ELS DIPUTATS
- No havíem quedat -em pregunta en to aspre un escriptor- que aquest mas estava reservat als intel·lectuals?
- Així s'havia dit -responc-. Però el tracte no va fer-se en cap escriptura. Coses que eren possibles tres dies enrera, avui ja no ho són. ¿Voleu que aquesta gent que arriba ací és quedi per les carreteres o sota els arbres?
Un amic que acaba d'afegir-se al grup concreta:
- Van venint tots els diputats!
- On voleu que vagin? -insisteixo-. Fa quatre dies que roden com ànimes en pena d'un lloc a l'altre, sense trobar on jaure ni on menjar. D'ençà que van sortir de Barcelona no han passat dues nits seguides en el mateix lloc. De Barcelona a la Conreria, de la Conreria a Girona, de Girona a Olot, d'Olot a Cantallops, de Cantallops a Agullana. Han patit més que els intel·lectuals. Amics escriptors: compadiu-vos dels pobres diputats!
- Sobretot dels diputats pobres -salta un ironista.
El joc de paraules m'irrita, a despit del fons de veritat que conté. Penso encara en la caiguda de Barcelona, i tots els planys sobre l'allotjament i sobre les susbsistències em fan l'efecte d'un insult a la categoria històrica d'aquests moments.
Els darrers dies de la Catalunya republicana.
Memòries sobre l'èxode català,
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999).
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent,
a través d'una campanya de mecenatge.
Més informació, imatges i textos en aquest blog
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada