I al cap de dos dies d'ésser-hi jo va venir també a Can Perxés el President Companys. A Can Descals de Darnius s'hi sentia massa sol. Amb la gentada que ja s'amuntegava al mas, la seva instal·lació plantejava ardus problemes. En un dels costats laterals hi havia unes petites habitacions, amb una migrada cuina-menjador, que en altre temps hagué estat destinat a allotjar-hi el servei. En aquell marc d'estretor i extrema modèstia, en aquella cuina rònega, sempre plena a vessar, se celebraren les darreres reunions polítiques de la Catalunya autònoma i es prengueren les decisions obligades pel moment, i al dellà de la causa perduda, per la persistència institucional i de la cultura catalana a l'exili. Companys estava serè i coratjós, s'havia recuperat d'una mena de lassitud i de fatalisme; i aquells dies afrontava el destí amb la mateixa decisió amb què menys de dos anys més tard s'acararia al piquet d'execució als fossats de Montjuïc.
I la situació al mas es complicà encara més quan vingué a residir-hi un altre President, el d'Euskadi. No tinguérem altre remei que desallotjar un parell d'habitacions i instal·lar en altres llocs els qui les ocupaven, la qual cosa era aleshores més fàcil per haver ja sortit el grup més nodrit d'intel·lectuals. A l'habitació del fons hi dormien Aguirre, Jáuregui i Irujo; la del davant, per la qual havia de passar-se per entrar a l'altra, estava ocupada per la guàrdia del President, un grup de xicots alts, forts, ferrenys, gudaris bascos que havien fet la guerra, d'una lleialtat a tota prova, i que a la nit estenien uns matalassos a la sala de guàrdia i dormien allà mateix.
(...)
L'estada dels dos presidents havia convertit el Mas Perxés en un important centre polític. Un parell de cops tinguérem la visita d'un altre President, el de les Corts de la República, Martínez Barrio, el qual es trobava bé entre nosaltres. Amb els dos Presidents, de Catalunya i d'Euskadi, un grup nombrós de diputats del Parlament de Catalunya, un altre d'escriptors i artistes representatius de la nostra cultura, i amb la guàrdia amb l'uniforme acolorit i tradicional d'un escamot de Mossos d'Esquadra, ¿qui podria negar que en aquelles darreres jornades de la Catalunya republicana el Mas Perxés prengué una significació històrica?
LA SORTIDA DELS INTEL·LECTUALS
A la tarda del dilluns, dia 30, obtingut ja el passaport col·lectiu i preparats el bibliobús i l'autocar en què havia de fer-se l'expedició, decidírem que la sortida fos l'endemà a les vuit del matí i que, per tal de facilitar els tràmits als dos costats de la frontera, Bosch Gimpera acompanyés els expedicionaris. Tan aviat com s'anuncià la marxa imminent, els qui se n'anaven començaren els preparatius amb precipitació i neguit. En general eren pocs els bagatges que tenien, però ho feien amb la frisança d'encabir en el mínim espai possible tot allò que volien endur-se. Però tot anà fent-se, i fora la nerviositat natural, al vespre tot estava a punt. I anà d'una manera tan ordenada que, quan alguns dels qui marxaven -de fet gairebé tots- anaren a acomiadar-se del President Companys, aquest els digué: "Està vist que solament surten amb ordre els soldats i els intel·lectuals".
La guerra 1936-1939. Memòries,
(Editorial Pòrtic, 1986)
Web de la Fundació Carles Pi i Sunyer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada