dijous, 30 de gener de 2014

30 gener 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana

De bon matí trobo alguns companys una mica neguitosos. Tot això s’allarga. Ningú no sap com estan les coses, ni què fem, ni què esperem. El poeta Janés i Oliver declara:
- Si no marxem avui a França, la cosa es posarà molt malament per a nosaltres.

Uns amics que han anat a la Jonquera, en tornen alarmats. No solament ha estat tancada la frontera pel costat francès, ans encara l’embussament de la carretera pel costat espanyol arriba a proporcions indescriptibles.
Pi i Sunyer, que ha tornat a Can Perxers, a les nou hores del matí, fa una frase de tirat literari, però de to emocionant:
- Hi ha una profunditat de dolor per aquestes carreteres!

(...)

Drets a la terrassa i recolzats en la barana. Pi i Sunyer i jo guaitem enllà.
- El temps ha canviat –dic-. Ara tenim un dia esplèndid, un dia tarragoní.
- No em desacrediteu l’Empordà! –contesta Pi, rient.

(...)

- Allà baix hi ha Roses.
I observa al cap d’un moment:
- Encara que jo vaig nàixer a Barcelona, tinc dret a dir que sóc fill de Roses. De Roses eren els meus pares, els meus avis i els meus besavis; a Roses vaig passar una gran part de la meva infància i de la meva adolescència.

(...)

Quan ha acabat la seva explicació li faig un merescut compliment:
- Coneixeu molt bé la comarca.
- És la meva –remarca ell.
I lentament, amb una entonació, no pas planyívola, ans bé coratjosa, afegeix:
- Potser ja no la veure mai més!
Amb el to ferm de les seves paraules, Pi ha volgut evitar que s’hi traslluís l’emoció.
Restem silenciosos, amb l’esguard perdut en el paisatge. Sento batre el cor dins el meu pit; sento passar l’esperança per dins de la meva ànima.

(...)

Prop del migdia hi ha, a la terrassa de Can Perxers, una mica d’alarma. Han aparegut en el cel, no gaire lluny, uns aeroplans. Abans s’havia sentit un soroll d’explosions repetides, pel costat de Figueres.

(...)

Després de dinar comencen a córrer veus de pròxima marxa. Jo surto a la terrassa del mas abans no es faci fosc. Vull veure encara la claror d’aquest dia, que serà probablement l’últim dia complet de la meva estada ací.

(...)

Es confirmen les veus de pròxima sortida del mas. Hom anuncia que demà marxarem els vells, les dones i les criatures. Amb els meus cinquanta-sis anys, que em posen més enllà de l’edat militar, estic classificat com a vell. Per a aquestes categories no hi haurà grans inconvenients. Manca saber encara l’hora i les condicions de la partença.

(...)

A despit d’alguns moments d’incertesa, sabem a primera hora del vespre que sortirem demà, dimarts, a les vuit del matí. Per a més seguretat ens acompanyarà Bosch-Gimpera, que per tenir ja fa temps la família a Perpinyà, hi fa freqüents viatges i coneix el personal fronterer dels dos costats. Pi i Sunyer em diu:
- No vinc jo a acompanyar-vos perquè la meva sortida cridaria l’atenció. Això no passarà amb Bosch perquè a ell ja estan acostumats a veure’l anar i venir cada setmana.

(...)

Tard, aquest vespre, m’he topat amb el President Companys en el passadís d’entrada al mas, vora la gran sala. Ens havíem vist els dies anteriors, però enmig de converses de grup. Ara sostenim tots dos un breu diàleg. Jo vaig acompanyat de la meva família, i mostrant-la al meu interlocutor li dic:
- Sortim demà.
- Esteu ben animats? –em pregunta ell.
- Tan animats com és possible –responc. Qui ho està més és el meu fill: diu que amb el viatge podrà aprendre idiomes.
Companys somriu i acarona el petit, que se’n sent afalagat. Ens estrenyem fortament les mans, i en separar-nos em diu en veu més baixa:
- Qualsevol cosa que necessitessis, ja ho saps...Som bons amics.
Ho ha dit amb una gran cordialitat, i jo he agraït les seves paraules en el mateix to. És únicament la cordialitat allò que accepto de la seva oferta. En aquests moments, unes paraules cordials valen més, per a mi, que qualsevol altra cosa.


Els darrers dies de la Catalunya republicana. 
Memòries sobre l'èxode català
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent
a través d'una campanya de mecenatge. 
Més informació, imatges i textos en aquest blog

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada