¿Quants dies devien faltar per a la caiguda de Barcelona, la tarda que l'Obiols i jo vam anar a presentar-nos d'acord amb la citació que havíem rebut? Pocs, molts pocs, poquíssims. Puc donar paraula que a la Caserna de Sant Andreu, no hi havia sentinella, ni un sol soldat a la sala de guàrdia, ningú al llarg de totes les dependències que vam recórrer. Ni un mul. A les parets d'un pati desert, pintats amb negre damunt la calç, inscripcions i símbols tenien una mena de despullament obscè, inútil.
- I ara, què fem?
- ¿Creus que hem vingut resignats a complir el nostre deure?
Ens vam separar convençuts que sí.
No sé si a conseqüència del cansament d'aquella tarda, de debilitat o de recruament de la meva úlcera, ho ignoro, mentre parlava per telèfon amb el meu germà per comunicar-li el resultat de la meva anada a Sant Andreu, vaig caure sense sentits a terra.
- Podria ser que fos a causa d'una hemorràgia interna, del cansament i l'estat nerviós d'aquesta tarda. El més probalble és que es degui a inanició -va dir el metge-. Estàs molt sec. Hauràs de fer llit una temporada.
Memòries (1905-1940),
Xavier Benguerel
(L'Avenç, 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada