dilluns, 13 de gener de 2014

Barcelona, 13 de gener de 1939

He dormit poc. Arriba la meva germana i el meu nebot. Marxaré demà? Encara no ho sé. Expliquen que per can Gallina van passar uns quants soldats: venien del front i se n'anaven a llurs cases. Van preguntar on hi havia controls, per a evitar-los. Anaven ben proveïts de bombes de mà. Una dona n'havia trobats també a l'estació de França:
- Que us han donat permís? -va preguntar-los.
- El permís ens l'hem pres nosaltres -van respondre.
- Que ens matin, que ens facin el que vulguin. Nosaltres no tenim sinó fusells i els altres tenen avions, tancs, canons, morters, tot.
- Perquè se'ns gelin els peus i ens hagin de tallar...

Ja n'hi ha que prenen posicions:
- Això ja s'acaba. Aviat els tindrem aquí.
- Però no éreu de la FAI, vosaltres?
- Nosaltres, i ara? Mai!

He anat a la barberia i he restat sorprès que gairebé no hi hagués ningú. Altres dies a aquesta hora, calia esperar.
- A què és degut? -he preguntat.
- Deuen ésser aquestes ordres de mobilització. Ningú no està per a res.
El bar rondinava:
- Tot està perdut... Tornarem a fumar.

He dit a M. dels A. que estava bonica:

- És que no he dormit -ha respost.
He fet la classe de qualsevol manera. En Bosch se m'ha endut amunt. A Defensa no m'han posat cap dificultat:
- Se escapa usted de la quema -m'ha dit la senyora que m'ha despatxat, en veure la meva edat:
- Tiene usted suerte, porque, si no, hay que hacer muchos pasos.
En Bosch encara està esperançat.
- Tant aquí com a l'exili -li he dit mig en broma, parlant de la meva gratitud-. Tant aquí com a l'exili, perquè això està molt malament, oi?
- No -ha fet somrient-, l'aspecte internacional està molt bé: Anglaterra no vol que ens aixafin.
Tarda. Apoteosi final.

Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada